Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

El temps
Sísif, l’eternitat, etcètera. Mai no s’arriba allà on és. Aquesta impotència
i incapacitat d’arribar-hi ens fa perdre el temps present, que és el que
ens donaria l’oportunitat i la possibilitat de generar processos d’alliberament
i d’emancipació personal.
També hem desaprendre la moda. De vegades ens pot semblar que la
moda està estretament vinculada amb el present, que hem de fer el
que està de moda. Als anys noranta estaven de moda els agrupaments
flexibles. Als anys 2000 està de moda el treball cooperatiu. Hem de
seguir les modes. Per quantes modes hem passat en els últims deu o
quinze anys? En quantes ocasions ha arrelat alguna d’aquestes modes
i en quantes ocasions, per contra, ha estat un epifenomen purament
efímer que, al mateix temps, s’ha encarregat d’escombrar la platja pedagògica
amb el seu fort onatge? La moda és un element que no pot
formar part de la proposta pedagògica seriosa, de fons, profunda,
perquè la moda mai no es queda. La moda és efímera. La moda pedagògica
sempre és un perill, perquè invertim una enorme quantitat
d’energia per després no res, perquè després l’onatge del temps l’esborri
de la platja pedagògica.
També hem de desaprendre la velocitat. Anem com una moto, i hem
de desaprendre l’acceleració i la rapidesa, l’anar amb el temps cronometrat.
La velocitat és una depredador, mai no en té prou. De vegades
pensem que anant més ràpid un cop arribat a un determinat estadi
aconseguirem recuperar la tranquil·litat i sabem que això és mentida,
perquè com més ràpid anem més necessitat de rapidesa generem. Per
tant, d’alguna manera la velocitat mai no en té prou. Si no desprenem
la velocitat del nostre temps i la nostra vida no tindrem una capacitat
real de respectar les línies vermelles que us comento.
Per últim, crec que és bastant important desprendre’s de la recerca de
resultats. Els resultats són un determinat punt de la seqüència del temps
en què recollim fruits. Desaprendre els resultats ens ha de permetre
veure que el que és substantiu de la pedagogia de l’existència, que
estic comentant tota l’estona, no passa precisament per moments
puntuals en què fem un tempteig a partir del qual elaborem una imatge
molt més global i que abasta una dimensió de temps molt més àmplia
que aquest element; això impossibilita adonar-se de tota una altra sèrie
de coses que queden pel camí, menystingudes. Un resultat mai no
explicarà el present, perquè aquest present l’explica el procés, perquè
just en el moment en què tens el resultat, allò que has estat avaluant i
Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa
99