Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Miquel Àngel Essomba
El passat ja no es pot experimentar, perquè ja no existeix, i el futur
tampoc, perquè en el moment en què experimentem alguna cosa passa
a ser present. Per això la pedagogia de l’existència no és una pedagogia
del text escrit i de la imatge, del predomini de l’escrit i del grafisme,
sinó que és una pedagogia del gest i de la paraula, perquè és el gest i la
paraula oral allò que es construeix en la dimensió del present.
Què és el que passa avui, enfront d’aquesta dicotomia entre la pedagogia
de l’essència i la de l’existència? Jo ja us he avançat el meu diagnòstic:
considero que majoritàriament som hereves i hereus i reproductors
d’una certa pedagogia de l’essència, en detriment d’una
pedagogia de l’existència. Si hi afegim el valor i la complexitat de la
societat en què vivim avui dia, les coses es compliquen sobre manera.
És quan ens apareixen allò que jo anomeno les dissincronies educatives,
afegides a la dificultat que, en un món com el nostre, tinguem la capacitat
de construir una pedagogia de l’existència enfront d’una pedagogia de
l’essència. Hem d’entendre que les dinàmiques intergeneracionals o
institucionals obstaculitzen aquesta possibilitat des de la complexitat.
Si anem a mirar quines són les relacions intergeneracionals en funció
del temps de vida de la persona, ens adonem que el temps de les
persones adultes i el dels infants no sempre coexisteix o coincideix.
Això és el que els sociòlegs convenen a anomenar falta de conciliació
entre la vida familiar i la laboral, que en moltes ocasions provoca que
l’educació que pares i mares volen proporcionar als seus fills es vegi
obstaculitzada per la manca de temps, simplement per aquesta qüestió.
De vegades també es fa difícil veure com, en certa mesura, tampoc no
existeix una sincronia entre el temps dels adults i el dels joves.
Generació rere generació, la distància entre adults i joves per motiu
d’edat creix a mesura que passa el temps i ens trobem amb una dificultat
important per sincronitzar aquestes qüestions. En els últims temps és
habitual llegir i tenir constància d’estudis que posen de manifest que,
per exemple, a l’edat puberal o de l’adolescència el rellotge biològic i
el social estan avançant en el temps i cruspint-se bona part d’allò que
fa temps, quan estudiàvem la psicologia evolutiva, anomenàvem
maduresa infantil. Això també afecta les relacions intergeneracionals
que tenen avis i néts, perquè els avis i àvies d’avui en dia no són els de
la generació anterior i no sempre disposen del temps necessari per
poder tenir cura i un paper fonamental en el creixement i desenvolupament
dels infants, cosa que en altres generacions sí que passava.
88 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat