Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

La humanització de l’home
progressiu que un virus, ja que pot decidir si va cap a la llum o no,
etcètera, i en canvi un virus és com un cristall. Fins aquí encara anem
bé. Una ameba o un parameci són més complicats que un bacteri, ja
serien com una biblioteca domèstica d’uns cent llibres, suposant que
la mitjana domèstica sigui de cent llibres, no sé si aquí s’hi arriba.
Després vindrien les meduses, un organisme pluricel·lular que ja seria
com la biblioteca d’una facultat. L’ésser humà seria com tots els llibres
que hi ha a la Biblioteca del Congrés de Washington o com tots els
llibres que s’han escrit mai a la Terra. Així doncs, ja hem trobat una
manera objectiva de definir el progrés? Doncs no, perquè una ceba té
més complexitat que nosaltres mateixos i això tampoc es pot admetre;
en el seu ADN la quantitat de informació que hi ha conté molta
redundància, hi ha molta escombraria, i per tant tampoc ens serveix.
Fins aquí Stephen Jay Gould tenia raó: no podem dir que un determinat
individu és més complex que un altre. Aquí és on jo vaig proposar una
altra definició de progrés que us proposo analitzar. Què és el progrés?
La primera cosa que hem de fer és pensar com un físic i tenir en compte
que un individu mai no està aïllat en l’univers, sinó que hem de fer una
partició inicial. L’univers està dividit en dues parts, encara que sembli
una mica pedant: jo i la resta de l’univers. Qualsevol ésser viu es pot
dividir entre ell mateix i la resta de l’univers. La resta de l’univers és
l’entorn on viu aquest individu. La primera cosa que és clara per un
físic o per un termodinàmic és que no es pot analitzar el comportament
d’un individu aïllat d’allà on viu. Quan un físic veu un biòleg comparant
les anguiles jardineres amb les anguiles no jardineres i diu que unes
són més regressives que les altres, aquest diu: «Atenció! Les anguiles
jardineres i les no jardineres no viuen en el mateix entorn. Són problemes
diferents, i per tant no podem comparar si han progressat o
han tingut una regressió si no tenim en compte l’entorn en el qual això
passa.» Les anguiles normals són les que fan descàrregues elèctriques,
tenen moviment i són peixos, amb espina dorsal, aletes, cervell, etcètera.
Fixeu-vos que l’evolució va inventar el cervell per sortir de casa: si
estem fixos, com un percebe o com un eriçó, o anem a la deriva, com
una medusa, no necessitem cervell. En el moment en què jo decideixo
tenir mobilitat, necessito un cervell per orientar-me, i també una memòria,
que es va inventar per poder tornar a casa. El moment important
de passar a tenir o no tenir mobilitat, a tenir o no tenir cervell, ve amb
una crisi; les crisis són necessàries, i és la manera que té la incertesa
Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa
137