Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Fúlvia Rosemberg
distribució dels béns públics pels espais i institucions socials on viuen
els diferents segments racials. La societat brasilera (com també l’europea,
em sembla) està altament segregada. Al Brasil és una il·lusió imaginarse
que a l’espai escolar mateix s’hi trobi la tan propagada diversitat
ètnico-racial que permetria una convivència negociada de valors i
pràctiques culturals.
En focalitzar aquestes dues dimensions, una d’estructural i una altra
de simbòlica, en la constitució del racisme, malgrat admetre la seva
interconnexió, delimito camps i estratègies per a l’acció: la lluita contra
el racisme simbòlic té cabuda en les pràctiques de l’educació escolar
(però no només en aquestes). Així, per exemple, les múltiples estratègies
de revisió i renovació curricular, inclosos els materials didàctics,
poden contribuir a lluitar contra les discriminacions en el pla simbòlic.
Eliminar la invisibilitat, el menyspreu o l’hostilitat cap a l’altre —negre,
indígena, homosexual, per exemple— són iniciatives que podem i que
hem d’adoptar en la nostra pràctica de professors. No callar quan
presenciem situacions d’hostilitat racial entre alumnes, professors o
altres treballadors de l’educació també és una estratègia de lluita contra
el racisme en l’exercici de l’ofici de professor. Tot i així, malgrat
que és necessària, és insuficient, perquè lluitar només contra el racisme
simbòlic no elimina les desigualtats estructurals, d’accés als béns
materials. Així, si els grups racials estan relativament segregats en l’espai
urbà, si resideixen en barris deteriorats, amb accés restringit als
equipaments públics, amb escoles mal equipades, les estratègies de
lluita contra el racisme van més enllà de l’acció específica de l’educació
escolar. Aquí, la lluita contra el racisme utilitza estratègies polítiques
accionades pels diferents actors polítics.
Encara que concerneixi l’educació, situar la lluita contra el racisme
exclusivament en el pla de l’escola, dels seus professionals, dels seus
alumnes i les seves famílies és, des del meu punt de vista, una missió
suïcida i, paradoxalment, sustentadora del racisme, perquè, estant destinada
al fracàs, fracassa.
A més d’això, percebo límits en la nostra acció de professors,
especialment quan som professors de les generacions joves no adultes,
que no sempre semblen ser tingudes en compte pels teòrics: fins a la
majoria d’edat, nens i joves són només relativament autònoms de les
seves famílies. Això em sembla particularment sensible a valors,
culturalment arrelats, referents a la religió i la sexualitat. Si a l’escola
128 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat