Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Virgínia Ferrer
complex, un filòsof complex. Ja admetia que la realitat sempre és dinàmica,
que sempre hi ha contradiccions: som i no som al mateix temps.
Aquesta és una idea molt important que Hegel, l’alemany que va parlar
de la dialèctica, va repetir quinze o vint segles més tard. Heràclit és
un dels primers pensadors que és capaç d’enfrontar-se a la realitat
amb aquestes categories molt més dinàmiques. Més endavant també
en parla Jorge Wagensberg, un físic molt important que va crear el
CosmoCaixa i que ve d’aquí a uns quants dies. Ell potser us donarà
una perspectiva més físico-natural de la complexitat. A finals del segle
XIX i principis del XX tenim una gran revolució en les ciències: el
sorgiment de la mecànica quàntica, la física relativista, Einstein, tota la
qüestió de la termodinàmica, les matemàtiques i la lògica borrosa, etc.
Tot això va suposar una ruptura important i, en definitiva, una nova
manera d‘entendre els fenòmens naturals, que ja no passaven per les
seguretats, les racionalitats cartesianes i de Newton. Aquesta gran
revolta en la història de la ciència va ser la que va ajudar a sistematitzar
i a donar més fonaments al pensament complex.
Fent una mica de caricatura, una anàlisi molt ràpida, podem dir que
en la comprensió de la complexitat hi ha dues gran línies, i la majoria
d’autors se situen en una o altra. En primer lloc, s’ha plantejat com un
debat entre la simplicitat i la complexitat, entre l’ordre i el desordre. La
simplicitat ens ha ajudat molt, perquè ens ha ajudat a entendre, anticipar,
controlar, homogeneïtzar, poder fer classificacions, categoritzar,
dominar, i això ha significat excloure i produir moltíssim en tots els
ordres de la nostra activitat social i econòmica.
En canvi, la complexitat accepta la incertesa, el desordre, el desequilibri,
el jo irracional, la diversitat, l’heterogeneïtat, la llibertat, l’atzar...
quantes vides nostres s’han regit, de vegades, per decisions preses a
l’atzar? Per exemple, poden ser culpa d’aquell professor que em vaig
trobar al final del batxillerat i que, malgrat que no m’agradava l’assignatura,
em va fer estimar la feina, i la vaig escollir gràcies a l’atzar
d’haver-me trobat aquesta persona. I així podríem parlar de cinquanta
mil decisions preses a l’atzar sense un motiu racional, sense una raó
de causa-efecte. La complexitat també accepta la complementarietat,
és a dir, la capacitat de poder jugar i gestionar les contradiccions, els
antagonismes, el no saber, les ambivalències, que també hi són presents
sempre. Encara patim una història molt dual, una dicotomització entre
els bons i els dolents, els immigrants i els nadius, els guapos i els
58 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat