Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Virgínia Ferrer
nos de Pedagogía, fins que el va substituir Jaume Carbonell. Des de fa
un parell d’anys, Fabricio Caibano està entonant un mea culpa en els
seus articles i defensa una tornada enrere en plantejaments d’una
pedagogia molt progressista dels anys vuitanta o noranta. Ell no és
gens sospitós de conservador ni tradicional ni autoritari, i s’està replantejant
fins a quin punt l’escola no ha centrat massa els coneixements
en l’alumne, amb aquesta paradoxa de programar molt i alhora deixar
que prengui les decisions al seu ritme. Jo proposo centrar l’aprenentatge
en el punt del mig. Tant l’alumnat com el professorat tenim el repte de
crear un coneixement, i aquest coneixement el trobem al mig. Per això
des del punt de vista de l’espai el fet que l’aula tingui una estructura
circular hi ajuda, ja que permet que tothom es responsabilitzi del procés;
amb tot el que aporten els alumnes, sigui quin sigui el nivell i l’edat
que tenen, i tot el que aporta el professorat, es pot construir alguna
cosa allà al mig. És aquest espai i temps, el de dintre i el de fora de
l’escola, el que hem de començar a gestionar. Hem de saber gestionar
aquest buit ple de saber i de no saber per poder construir noves formes
de pensar i desenvolupar noves pràctiques. Això permetria que tant
els sabers com els no sabers de alumnat i professorat es posessin en
contacte, i que es preguntessin els uns als altres necessitats, desitjos i
inquietuds per reconstruir els processos de coneixement, tot plegat
tenint en compte aquest principi que la pedagogia ha de ser complementària
al caos; el ser i el no ser no han de ser excloents a l’aula, sinó
que han de ser col·laboradors. El professorat ha de desenvolupar aquesta
habilitat nova, i ha d’aprendre a planificar i desplanificar molt seriosament
a la seva classe amb una recursivitat constant. Hem d’aprendre a
desaprendre l’ordre i aprendre del desordre.
Recordo una altra experiència en una aula. Hi havia un professor que
estava donant socials i era capellà. Era a l’abril, després de Setmana
Santa, i una tarda els alumnes estaven molt cansats: tot era silenci, copiar,
després faré les preguntes, copiar... Ja feia moltes classes que estaven
així i de cop i volta cap al fons se sent un «Aaaaghhhh». El professor
estava d’esquena i es gira sobtat. Això suposava un desordre en
un sistema estable com el de l’aula, que ha de funcionar amb unes
normes: silenci, callats, quiets, només escriviu, només treballeu amb
el cap i les idees. Això suposava un gran desordre. Ràpidament el professor
va pensar que això anava en contra seu, que l’amenaçava: «Això
és algú que em vol fer la guitza.» Primer pensament simplificador. No
68 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat