Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Miquel Àngel Essomba
aprenent en altres estadis o etapes vitals, i que l’aprenentatge continuï
tenint sentit per al meu desenvolupament.
A vegades els nostres processos educatius són hiperbòlics. És a dir,
que d’alguna manera intentem llençar una hipèrbole des d’un punt
d’inici. Si ara ens representem mentalment la imatge d’una hipèrbole,
és aquella figura que des d’un punt inicial genera una línia ascendent
que sovint es perd en l’infinit, i que accelera sobre manera totes les
qüestions vinculades amb la dimensió que volem analitzar. I millor
que parlar de temps hiperbòlic, hi ha una imatge plàstica de les
matemàtiques que potser s’ajustaria molt més a allò que estem
comentant: la del temps parabòlic. La paràbola té un punt d’inici que
de vegades també es perd en l’infinit, que va fent tot un recorregut i
que després es torna a perdre en l’infinit. La paràbola, a diferència de
la hipèrbole, ens dibuixa una imatge molt més contínua —per tant, no
discontínua—, i connectada, no tan fragmentada, i també ens dibuixa
un element que des del punt de vista de l’atenció a la diversitat és
fonamental: la naturalesa processual de l’aprenentatge. L’aprenentatge
no són activitats puntuals desconnectades que proporcionem al
subjecte, sinó que precisament és un procés. És un procés que, a més,
no dibuixa una linealitat horitzontal, sinó que es tracta de diferents
estadis o moments de daltabaix que formen part del mateix procés
d’aprenentatge. Aquesta dimensió molt més parabòlica del temps ens
situa en l’escenari processual i ens recorda que si volem atendre d’una
manera adequada la diversitat en un temps de complexitat com el nostre
hem de potenciar i fomentar molt més els processos i no tant els resultats
o les entrades com a elements inconnexos.
Fruit del que ja s’ha comentat també en alguna altra conferència
d’aquesta escola d’estiu, no ha d’estranyar que en moltes ocasions la
valoració, situació o posicionament del temps la dibuixem en clau de
primera persona del singular o com a molt, si m’estireu, de primera
del plural. Els que tenim o no tenim temps som jo o nosaltres. Sovint la
dimensió del temps se situa en una dimensió poc social. El temps és
un temps individual, i distingim entre les persones que tenen molt de
temps i les persones que en tenen poc. Avancem poc en el que podríem
entendre com a temps social, és a dir, el temps que és de tots, el temps
coresponsable. No és que jo tingui molt temps i tu en tinguis poc, sinó
que es tracta de veure quant de temps tenim entre tu i jo per fer front
als processos d’aprenentatge que tenim entre mans. Per tant, s’ha
92 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat