Tesi doctoral-Neus Monllor.pdf - La Caseta de la Coma de Burg

3.5.6. Autonomia
Des d’un punt de vista de model, el Nou paradigma rural apunta tendències cap
a estadis més autònoms en contrapartida a l’antic paradigma de la
modernització. Segons Francès (2002), les principals pautes marcades fins els
anys setanta, i que no han deixat d’evolucionar fins la data d’avui, han creat
moltes situacions locals de dependència i vulnerabilitat del mercat de treball rural
respecte l’evolució de les grans indústries instal lades al territori. El nou
paradigma fa un esforç per enfortir els vincles locals i crear estructures tan
autònomes com sigui possible en un context on ha de ser el potencial endogen el
que aflori per dinamitzar l’ocupació rural. A nivell de gestió pública aquest és un
procés de descentralització, es reparteix el poder de decisió entre els diferents
nivells administratius.
El nou enfocament reivindica el paper dels ajuntaments i de les administracions
més properes a la realitat quotidiana. Des d’un punt de vista integrador,
l’administració pública local ha de jugar un paper bàsic en la definició del territori
que vol. La major part de les entitats municipals no són conscients de la
immensitat de feina que poden fer per fomentar el sector agrari local. Quan es
mobilitza l’escala local des dels diferents actors implicats en el territori i es
reprèn l’autonomia des del que és més proper, es reforça una nova governança
rural que crea múltiples oportunitats de millora.
D’altra banda, des d’un punt de vista estructural és totalment coneguda la
pèrdua d’autonomia de decisió de la pagesia arrel d’integrar-se en els circuits
agroindustrials (Cochrane, 2000: 2; Aldomà, 2009: 124). La pseudoseguretat
que desprenen algunes de les empreses que controlen, ha fet que la major part
del teixit agrari hagi perdut les regnes de les seves operacions quotidianes com
la tria i reproducció de llavors, l’alimentació del bestiar o la comercialització dels
propis productes.
“El agricultor ha pasado a convertir-se en el eslabón más débil de unas cadenas
alimentarias que constriñen enormemente su capacidad de decisión y de
obtención de un beneficio por su actividad. Esto se evidencia de la forma más
clara en los contratos de integración que dominan actualmente grandes sectores
de producción agraria” (Etxezarreta, 2006: 84).
Aquesta dependència no és admesa per tot el conjunt de la pagesia. De fet en
molts casos s’empren estratègies de distanciament i d’independència respecte els
abusos del model industrial. Ploeg (1994) anomena aquest fenomen resistència
social, on es reflecteix que una bona part de la pagesia ha respòs a la uniformitat
de la visió general de les polítiques i pràctiques que van dominar el vell
paradigma de la modernització a ultrança. La següent cita mostra aquesta
actitud:
104