Tesi doctoral-Neus Monllor.pdf - La Caseta de la Coma de Burg

Fins ara, tant des del món acadèmic com des de gabinets més tècnics, cada
vegada que s’ha treballat en algun context rural, ha calgut prèviament definir
que s’entén com a tal. Per elaborar aquest exercici els enfocaments tradicionals
han estat bàsicament de dues tipologies diferents: quantitatius i qualitatius
(Paniagua i Hoggart, 2002).
En primer lloc, la tradició quantitativa accepta que existeix una classificació per a
les àrees rurals, com igualment existeix per a les àrees urbanes, residencials o
suburbanes. Aquesta es basa en indicadors que normalment permeten dissenyar
una graduació entre zones extremadament rurals i zones extremadament
urbanes. Es parteix d’una base observable i mesurable estadísticament. Són
models que treballen a partir de la delimitació física o administrativa,
normalment municipal o comarcal, considerant que són unitats homogènies i que
per tant es poden comparar unes amb altres. Els indicadors poden estar formats
des d’un fins a uns vint paràmetres diferents. Des del punt de vista de la tradició
quantitativa s’han tingut present al llarg dels últims anys els següents
enfocaments: (1) l’administratiu, (2) el relatiu a l’àrea construïda, (3) el de les
regions funcionals, (4) els de base agrícola, (5) els de dimensió i densitat de
població i (6) els d’ocupació de la població activa.
A nivell europeu Clout (1993) reflexiona sobre la gran disparitat de realitats
entre els diferents espais rurals. Proposa quatre elements per caracteritzar les
àrees rurals: (1) una densitat de població relativament baixa, (2) una escassa
dotació d’infraestructures, (3) una reduïda proporció de persones ocupades en el
sector secundari i terciari, i (4) un domini dels usos del sòl agraris i forestals.
Aquesta classificació ha generat tres categories aplicables a nivell europeu que
continuen en la línia conceptual que es definia en la comunicació del Parlament
europeu sobre el Futur del Món Rural (1988). Aquestes són: (1) Àrees rurals
dinàmiques o econòmicament integrades, amb un elevat grau de creixement
econòmic i benestar social. Es caracteritzen per rebre una forta pressió de les
zones urbanes, l’elevada densitat de població i les lluites per l’ús del sòl.
L’agricultura s’ha modernitzat i intensificat a costa del medi ambient, generant
problemes de degradació paisatgística, contaminació dels recursos i destrucció de
l’espai natural. També es poden donar processos de construcció de primeres i
segones residències, que desencadenen la planificació de nombroses
infraestructures per donar servei a l’augment de la població. (2) Àrees rurals
perifèriques o intermèdies, amb baixos nivells de desenvolupament econòmic i
social, però amb un gran potencial de futur. Tenen un to de decadència i
presenten símptomes d’èxode rural, ja sigui cap a la metròpoli o cap a la capital
comarcal. L’agricultura és important, però moltes vegades insuficient, fet que
força a que es complementi amb feines inestables i mal pagades. Les terres
72