Tesi doctoral-Neus Monllor.pdf - La Caseta de la Coma de Burg

en un extrem els grans i intensos centres de producció industrial de matèria
primera i en l’altre una agricultura familiar insuficient que, entre altres coses, ha
de fer de la pluriactivitat el seu modus vivendi (Etxezarreta, 1987). Però una de
les problemàtiques més greus és que moltes àrees rurals queden desproveïdes
de serveis bàsics arrel de la marxa de molts dels seus habitants. Aquest és un
dels fets que el desenvolupament rural ha de resoldre i que el model exogen, no
va fer més que agreujar.
Entre els anys setanta i noranta, i en contrapartida al model centralitzat,
sorgeixen una sèrie de nous models acompanyats d’adjectius com integral,
endogen, sostenible, humà, ascendent, etc, que descriuen una tipologia de
desenvolupament rural pensat des de les persones i el territori per al seu propi
desenvolupament. Cada un dels conceptes alberga matisos diferents però sota
una mateixa direcció. Després d’un període dominat per un desenvolupament
exclusivament econòmic, el factor humà i el territori són considerats els eixos
centrals sobre els que s’ha de fonamentar la nova mirada a desenvolupar (Tri,
1986; Sancho, 2002).
El primer model de desenvolupament rural encunyat als anys setanta és el
Desenvolupament Rural Integrat (Etxezarreta, 1987). Es posa en valor un
enfocament més territorial que sectorial, on l’autonomia local i la potenciació dels
trets que marquen la identitat del lloc són totalment imprescindibles per pensar
en termes de desenvolupament rural. En aquest context, les oportunitats
d’algunes de les famílies pageses venen de la mà de la pluriactivitat, entesa com
la suma de múltiples activitats per obtenir un nivell adequat d’ingressos
familiars. Anys més tard és més comú parlar de Desenvolupament Endogen, des
del qual es potencien els valors naturals, culturals i ambientals de les regions
rurals. S’entén que s’ha de comptar amb els recursos locals, de la població i del
propi territori, per fer visible una sortida real a les problemàtiques identificades a
les àrees rurals. Les famílies pageses del món rural s’organitzen més obertament
tenint en compte les potencialitats de l’entorn i diversificant les seves fonts
d’ingressos (Etxezarreta i Viladomiu, 1997: 329). Es fa partícip la gent a qui van
dirigides les polítiques i es valoren la confiança i la proximitat cultural i
geogràfica com a eines estratègiques de competitivitat (Fuà, 1987). A més, es
tornen a definir xarxes d’actors, altres pràctiques oblidades o no inventades i se
cerquen noves identitats en un món rural que vol tornar a agafar les regnes del
seu propi desenvolupament. Ploeg and Long (1994) ho defineix de la següent
manera:
“Endogenous development patterns are founded mainly, through not exclusively
on locally available resources, such as the potentialities of the local ecology,
labour force, knowledge, and local patterns for linking production to consumption”
(Ploeg and Long, 1994).
77