Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z
taminada. Amb menor freqüència,
el contagi té lloc a través de relacions
sexuals. El període d’incubació
habitual és de 6-12 setmanes.
En nens i adolescents moltes infeccions
agudes per aquest virus són
clínicament silencioses i solen passar
desapercebudes (menys del
25% tenen símptomes). Els anticossos
davant del virus de l’hepatitis
C se solen detectar al cap de 2-4
setmanes de produir-se la infecció.
L’hepatitis C esdevé crònica en un
alt percentatge de casos.
Síndrome de Down. En la síndrome
de Down, les hepatitis virals
tenen un interès especial, sobretot
la A i la B. Tradicionalment, els
nens amb síndrome de Down mostren
una prevalença elevada de la
infecció per virus de l’hepatitis B a
partir de l’escolarització. A més,
l’afectació crònica i la seva contagiositat
són particularment persistents.
L’ingrés en col·lectivitats tancades
de persones amb síndrome
de Down no immunes davant d’aquests
virus augmenta el risc d’adquirir
aquestes i n f e c c i o n s. Les
mesures higièniques i preventives
(vacunació) són de gran importància
per disminuir-ne la incidència,
sobretot en el cas del virus de l’hepatitis
B, ja que es redueix el risc
d’adquisició de la infecció i de les
seves complicacions. D’altra
banda, no totes les hepatitis en
pacients amb síndrome de Down
són infeccioses. En alguns casos es
detecten alteracions d’origen
immunitari: són les h e p a t i t i s
autoimmunes. En persones amb
síndrome de Down s’ha observat
també un major risc de presentar
càlculs a la vesícula biliar (litiasi
biliar), que poden tenir lloc en els
122
primers anys de vida. En general
no provoquen molèsties i és una
troballa casual que es detecta en
una ecografia practicada per altres
motius, però en algun pacient
poden ocasionar manifestacions
clíniques o complicacions (per ex.
pancreatitis), que poden requerir
un tractament quirúrgic.
Signes d’alerta. Tot i que la major
part de les hepatitis agudes i cròniques
no s’acompanyen de manifestacions
clíniques significatives,
algunes h e p a t i t i s agudes poden
evolucionar cap a una afectació
molt greu amb fracàs del fetge o
hepatitis fulminant que evoluciona
fins al coma. D’altra banda, l’evolució
crònica constitueix un signe
d’alerta, pels riscs associats de
desenvolupar complicacions molt
greus (cirrosi, càncer). Per això, la
persistència d’alteració de les anàlisis
durant més de 6 mesos (elevació
de les transaminases), requereix
un control estricte del pacient.
Orientacions preventivoterapèutiques.
En el cas de l’hepatitis
A, la prevenció inclou mesures
d ’h i g i e n e i sanitat pública, com
també l’administració de gammaglobulina
abans o després de l’exposició
al virus (viatges a zones on
es freqüent, exposició al contagi en
l’àmbit familiar o en col·lectivitats
tancades). D’altra banda, les vacunes
actuals són molt eficaces. No
hi ha un tractament específic de
l’hepatitis A. Pel que fa a l’hepatitis
B, les mesures preventives es
basen en l’administració de gammaglobulines
i vacunes. Les gammaglobulines
s’utilitzen per conferir
protecció ràpida després d’un
contagi (perinatal, per agulles contaminades
o sexual), però aquesta