Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z
amb llàstima l’inutilitza i paralitza
el seu desenvolupament. Els nens
creixen aprenent a tolerar frustracions
i així maduren i es converteixen
en adults. La sobreprotecció i
l’engany impedeixen el creixement
i instal·len l’ésser humà en el que
és infantil i alienat, en la incapacitat.
És molt important treballar la
identitat, ajudar el nen a descobrir
com es, qui és, quines són les
seves dificultats i quines són les
seves capacitats. Entre un nen amb
síndrome de Down i un altre sense
la síndrome hi ha moltes més semblances
que diferències. No hem
de definir ningú per una síndrome.
El més habitual entre les persones
amb síndrome de Down és la predisposició
a determinades malalties,
determinats trets físics i un
retard mental mitjà o lleuger. La
resta és intrínseca de cada persona:
el caràcter, l’estil de relació,
l’acceptació d’un mateix, la capacitat
de tolerar frustracions, d’aprendre,
de fer amics i de situar-se en el
món són aspectes concrets de la
seva identitat, de la seva manera
de ser. Una bona manera de treballar
la identitat és mitjançant grups
terapèutics. El grup de companys
amb unes mateixes característiques
personals ofereix un entorn
molt adequat per a l’aparició, l’expressió
i la reflexió de tot el que
per al subjecte suposa tenir una
discapacitat. Trobar companys
amb qui compartir les experiències
de la vida quotidiana que tenen a
veure amb la discapacitat (ser maldestre,
sentir-se rebutjat, confondre’s,
expressar-se malament, sentir
que es tenen dificultats) facilita
al subjecte l’expressió i el reconei-
134
xement d’aquests aspectes personals.
De la mateixa manera, els
subjectes observen –dins del grup–
les capacitats i les possibilitats dels
seus membres. Analitzen i reflexionen
sobre el que cada un d’ells pot
f e r, com és i què li agrada.
D’aquesta manera comproven que
hi ha tantes diferències entre ells
com les existents en altres col·lectius,
que també les persones amb
discapacitat són diferents entre si.
El grup es reuneix per fer un treball
creatiu i per afrontar les dificultats
psicològiques dels seus membres.
Tots senten que han de cooperar,
participar i aportar la seva opinió.
Això facilita la socialització i genera
lligams que permeten conèixerse
més i, fins i tot, continuar la relació
en un altre context. La pertinença
a un grup té, en ella mateixa,
una funció terapèutica que està
relacionada amb els aspectes més
saludables de pertinença a un grup
en la vida ordinària (per ex. d’esport,
d’excursionisme, de classe).
El sentiment de fer una cosa en
companyia d’altres persones, el fet
d’implicar-se en una tasca comuna,
té un efecte constructiu i terapèutic.
Cal fer tot el possible perquè
les persones amb discapacitat tinguin
un projecte de vida i puguin
construir una i d e n t i t a t b a s a d a
també en les seves capacitats.
Hem de reconèixer i respectar els
temps de c r e i x e m e n t i acceptar
una condició d’adult en comptes
d’una infància eterna. Si estem
convençuts que les persones amb
discapacitat tenen possibilitat de
créixer i formar part activa de la
societat, segur que seran capaços
de fer-ho. De fet, ja ens han demos-