Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

Síndrome de Down. Els nens
amb síndrome de Down tenen
unes característiques que poden
afavorir l’aparició d’amigdalitis. En
aquests nens són més freqüents
les infeccions de les vies respiratòries
altes: sinusitis, otitis, amigdalitis
i nasofaringitis. L’alteració de
les defenses (immunodeficiència)
fa que tinguin més susceptibilitat a
les infeccions. Així mateix, els trets
craniofacials propis de la síndrome
de Down provoquen una estretor
de les vies respiratòries i faciliten
que la respiració sigui més irregular
i s’utilitzi més la b o c a, que
sovint es manté entreoberta, la
qual cosa predisposa a patir més
infeccions. En general, les amígdales
i les adenoides estan augmentades
de mida i són un altre factor
que facilita la simptomatologia de
les i n f e c c i o n s en aquesta regió
anatòmica.
Orientacions preventivoterapèutiques.
El tractament d’elecció
en l’amigdalitis estreptocòccica és
la penicil·lina i els seus derivats per
via oral, o bé macròlids (un tipus
d’antibiòtic) en el cas que hi hagi
al·lèrgia a la penicil·lina. A més, si
no hi ha contraindicacions, es pot
emprar l’ibuprofèn o el paracetamol
per alleujar el dolor i la febre.
És important valorar el tractament
a n t i b i ò t i c per a l’a m i g d a l i t i s e n
aquests nens, a causa de la possibilitat
que presentin una cardiopatia
associada, cas en el qual cal
administrar una profilaxi antibiòtica.
En les amigdalitis víriques, el
tractament només ha de ser simptomàtic.
S’acostumen a autolimitar
en 4 o 5 dies. El tractament quirúrgic
immediat, és a dir, l’extirpació
de les amígdales (amigdalectomia)
pot ser necessari davant la presència
d’un abscés periamigdalí com a
complicació d’una amigdalitis aguda
estreptocòccica. Una indicació
quirúrgica relativa són les amigdalitis
de repetició. L’amigdalectomia
o l’adenoamigdalectomia (extirpació
conjunta d’adenoides i amígdales)
poden estar indicades en cas
d’apnees obstructives del s o n
(vegeu Apnees) o quan hi ha alteració
de l’audició associada a
causa de les o t i t i s de repetició
secundària a la hipertrofia adenoïdal.
Actualment s’estan investigant
v a c u n e s contra l’e s t r e p t o c o c d e l
grup A, tot i que la recerca encara
es troba en les primeres fases.
ANÀLISI DE SANG
L’anàlisi de sang habitual comprèn
l ’h e m o g r a m a i l’examen bioquímic.
L’hemograma consisteix en el
recompte de les cèl·lules que conté
la sang: hematies (o glòbuls vermells),
leucòcits (o glòbuls blancs)
i p l a q u e t e s. La b i o q u í m i c a e n
mesura els components químics.
Les alteracions dels valors normals
poden indicar la presència de
malaltia o alertar sobre el seu possible
d e s e n v o l u p a m e n t i permet
controlar-ne el curs. La detecció
pot exigir la pràctica d’anàlisis
addicionals, més específiques o
complexes.
Característiques generals. E l s
resultats normals d’una anàlisi de
sang no són uniformes: oscil·len
entre uns límits «fisiològics». La
interpretació de les possibles desviacions
és competència del
metge, però pot ser útil tenir una
informació bàsica dels paràmetres
i del seu significat. 1) Hemograma.
41
a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z