Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z
Signes d’alerta. L’aparició d’una
o múltiples plaques amb pèrdua de
cabells ha de ser sempre un motiu
de consulta amb un especialista
que en aquest cas és el dermatòleg.
En el cas de l’alopècia areata,
aquestes plaques no presenten
símptomes i poden no ser fàcilment
visibles, per la qual cosa els
pacients no les adverteixen, sobretot
els més joves.
Orientacions preventivoterapèutiques.
No hi ha cap actitud
que permeti prevenir l’a l o p è c i a
areata, ja que els factors que la
determinen -immunològics i genètics-
no poden modificar-se. Es
considera que els tractaments que
hi ha fins ara per a l’alopècia areata
actuen de forma simptomàtica.
Això requereix fer una valoració
risc-benefici abans d’iniciar un
tractament, ja que la malaltia té un
curs impredictible i també pot
millorar per ella mateixa. La seva
indicació dependrà de la intensitat
de l’afectació de l’alopècia i cal
consensuar el tractament amb el
pacient o amb la seva família quan
aquest sigui menor.
AMIGDALITIS
L’amigdalitis (angines o faringoamigdalitis)
és la inflamació de les
amígdales palatines que es troben
a la part posterior i a tots dos costats
de la gola (Fig. 2.1). La inflamació
sol ser conjunta de les amígdales
i de la faringe, per això se l’anomena
faringoamigdalitis. Les formes
agudes solen estar causades
per un agent infecciós. És una
causa freqüent de consulta al
pediatre. Sol aparèixer més a l’hivern
i a la primavera.
40
Característiques generals. E l s
símptomes clínics de l’amigdalitis
són: odinofàgia (mal en empassar),
febre, calfreds, mal de cap (cefalea)
i malestar generalitzat; en la meitat
dels casos pot anar acompanyada
de ganglis augmentats (adenopaties)
a ambdós costats del coll. És
més freqüent a partir dels 4 anys,
tot i que pot aparèixer a qualsevol
edat. El bacteri més implicat és
l ’e s t r e p t o c o c beta hemolític del
grup A, tot i que de vegades és
produïda per virus o altres
bacteris. És més probable que la
causa sigui un microbi (bacteri) si
s’associa amb febre alta, sense tos,
amb ganglis augmentats i dolorosos
quan es toquen i amb una
secreció blanquinosa a les amígdales.
El frotis faringi i el
«F a r i n g o t e s t» són proves per
d e t e r m i n a r-ne la causa. Aquest
últim es pot dur a terme en la
mateixa consulta i permet fer el
diagnòstic d’infecció per estreptococ
A. Uns tipus de l’estreptococ
del grup A poden produir escarlatin
a, en la qual l’a m i g d a l i t i s v a
acompanyada d’una afectació de la
pell amb una fina erupció i una
possible afectació del ronyó. Entre
les angines víriques són freqüents
els rinovirus i els adenovirus.
Solen anar acompanyades de
símptomes de catarro. Les amigdalitis
per herpes evolucionen amb
vesícules, aftes (nafres) doloroses
per tota la boca i al paladar. La
mononucleosi infecciosa causada
pel virus d’Epstein-Barr provoca
una amigdalitis amb exsudat pseudomembranós;
la prova per diagnosticar-la
és el test de Paul- Bunell
mitjançant una anàlisi de sang.