Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

ment, no deixa de ser un factor
problemàtic, sobretot si prèviament
han estat alimentats per
sonda. Això es tradueix en la negativa
a menjar i en la dificultat d’alimentar-los
per part de la família, la
qual cosa deriva en una disminució
del pes i un creixement per causes
no orgàniques (de conducta) o per
causes orgàniques (patologia de
fons).
Signes d’alerta. Les situacions
associades i els hàbits alimentaris
anòmals que es desenvolupen
durant el procés anorèxic i que, per
tant, són signes d’alerta per requerir
atenció mèdica són les
següents: a) adolescència; b) pèrdua
de pes o aflaquiment; c) rebuig
selectiu d’alguns aliments, dieta
restrictiva; d) manipulació dels aliments
(amagar-los, esmicolar-los,
retirar el greix); e) desenvolupament
d’actituds obsessivocompulsives
pel que fa al menjar o a la
beguda; f) prolongació exagerada
del temps dels àpats; g) alteració
dels horaris dels àpats i del son; h)
inquietud, irritabilitat, aïllament
social; i) exercici excessiu.
Orientacions preventivoterapèutiques.
En casos d’anorèxia
no nerviosa l’objectiu del tractament
és mantenir un estat nutricional
adequat a la situació clínica del
pacient i contribuir al seu benestar
(funcions físiques i mentals). Caldrà
evitar les restriccions dietètiques,
fer àpats freqüents poc abundants
però escollint aliments d’alt
contingut calòric (llegums, pasta i
cereals, greixos i olis), limitar els
líquids durant els àpats i crear un
ambient agradable a l’hora de
menjar. El tractament de l’anorèxia
nerviosa està adreçat a convertir el
pacient en una persona independent
i útil; és multidisciplinari i personalitzat.
L’objectiu nutricional és
retornar al pacient la funció fisiològica
normal i el pes desitjable. Caldrà
seguir pautes alimentàries
saludables i tractament psicològic.
En la prevenció d’aquest problema
és indispensable actuar sobre els
factors culturals i mediambientals i
establir una educació nutricional
adequada, juntament amb un
major control i supervisió de la
dieta de nens i adolescents per part
de les seves famílies, com també
dels missatges televisius de la
indústria de l’alimentació i de la
moda, la qual cosa probablement
afavoriria el descens de la freqüència
d’aquestes patologies.
ANTIBIÒTICS
Els a n t i b i ò t i c s són substàncies
naturals (produïdes per determinats
fongs o bacteris) o sintètiques
(produïdes al laboratori) que tenen
la propietat de destruir els microbis
o impedir-ne la multiplicació i
el desenvolupament.
Característiques generals. Hi ha
un gran nombre i diverses classes
d ’a n t i b i ò t i c s útils i eficaços. És
molt important el seu ús racional i
només sota prescripció mèdica. És
essencial tenir en compte que
febre no és sinònim d’una infecció
que s’hagi de tractar amb antimicrobians.
Sovint és conseqüència
d’una infecció per virus, davant de
la qual els antibiòtics no tenen cap
eficàcia. El seu ús inadequat o
indiscriminat afavoreix l’aparició
de resistències dels b a c t e r i s a l s
45
a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z