Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

síndrome de Down, com qualsevol
altre nen, construeix la seva identitat
basant-se en la percepció d’ell
mateix i en el que rep dels altres.
Hi ha tres elements imprescindibles
en la conquesta de la seva
identitat: el reconeixement de la
discapacitat, el descobriment de
les seves capacitats i la constatació
de les múltiples diferències existents
entre el col·lectiu de persones
amb síndrome de Down. L’anàlisi
de les similituds i de les diferències
és l’element fonamental per construir
la identitat. En la mesura que
cadascú pugui reflexionar sobre
les característiques que el fan
assemblar-se o diferenciar-se dels
altres en els diferents col·lectius de
què forma part, podrà descobrir a
poc a poc la seva singularitat.
Signes d’alerta. La i d e n t i t a t
implica la concepció del subjecte
actiu. Tanmateix, no totes les persones
amb síndrome de Down arriben
a ser subjectes actius de la
seva vida. I possiblement aquesta
dificultat no es deu a la discapacitat
sinó a l’automatització i a l’exigència
a la qual els sotmetem, que
ofega el seu desig i pot arribar a
desconnectar-los de la vida afectiva.
Constantment els diem què han
de fer i com ho han de fer.
Treballem hàbits, actituds, normes
perquè aprenguin, però ens oblidem
d’escoltar-los i d’interessarnos
per les seves inquietuds, els
seus sentiments i les seves emocions,
esperant sempre una adaptació,
una integració per part de la
persona amb discapacitat. Una síndrome
és un conjunt de símptomes
que defineixen una alteració.
Una persona amb discapacitat,
encara que tingui recursos sufi-
cients, si no és concebuda com a
capaç de conèixer-se ella mateixa,
es mantindrà alienada en l’altre i
difícilment podrà diferenciar- s e
dels seus pares ni esdevenir un
subjecte amb desig propi. Hi ha
diversos signes d’alerta que ens
poden portar a pensar que un nen
amb síndrome de Down no està
configurant la seva identitat d’una
manera saludable: a) un desig
excessiu d’agradar, que es manifesta
en el fet de no donar una opinió
pròpia, sinó la que l’altre vol
sentir; b) el sotmetiment excessiu,
la dificultat de dir que no, de posar
un límit enfront d’una demanda
que sabem que no és correcta; c) la
manca de desig d’aprendre en el
nen, potser perquè pensa que no
ho pot fer; d) la manca d’actituds
d’oposició durant l’adolescència, ja
que és l’etapa de la reivindicació,
de la veritable crisi d’identitat; e) el
rebuig a altres persones amb síndrome
de Down, ja que implica el
rebuig a un mateix; f) en general,
qualsevol falta d’iniciativa i de
manifestació de desigs, l’automatisme,
la manca de projectes de
futur.
Orientacions preventivoterapèutiques.
Per assumir qui som o
com som, ens calen uns punts de
referència que, generalment, ens
venen donats pels altres. El que
hom espera d’un mateix, el projecte
de futur, el projecte de vida, les
expectatives de l’altre, són fonamentals
per al desenvolupament
de la personalitat. El nen amb síndrome
de Down, com tots els altres
nens, ha de descobrir els seus
recursos i les seves possibilitats i
no es beneficiarà si se li resol tot.
Prejutjar que és incapaç i mirar-lo
133
a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z