Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z
anar acompanyada de poques
lesions o bé que aquestes siguin
molt generalitzades. Contrasten
visiblement amb la p e l l n o r m a l
que, a més, sol ser més pigmentada
al voltant d’aquestes t a q u e s
(Fig. 2.39). Es deu a una pèrdua del
pigment de la p e l l, la melanina, que
fabriquen els melanòcits de l’epidermis.
Finalment també aquests
acaben desapareixen i aleshores
no hi ha possibilitats d’aconseguir
una repigmentació eficaç.
Característiques generals. És un
procés que comença lentament
sobretot a la c a r a i a les mans i a poc
a poc va progressant i també afecta
especialment els p e u s, les prominències
òssies (colzes i genolls) i les
àrees periorificials (b o c a i regió
genital). És una malaltia adquirida,
no g e n è t i c a ni familiar. No s’associa
amb altres trastorns i constitueix
bàsicament un defecte estètic. Si
afecta àrees dels cabells aquests
poden emergir sense color. Només
la seva presència al voltant de l’ull
requereix un examen oftalmològic.
No s’ha de confondre ni amb l’albinisme,
que és un aspecte completament
blanc de tota la p e l l i els
cabells des de la infantesa, d’origen
genètic i amb alta sensibilitat a la
llum, ni amb els «dartres seborreics»
que són unes t a q u e s de p e l l
clara, mal limitades i una mica descamatives
que s’observen, sobretot
a l’estiu, a les galtes i en àrees d’extensió
dels braços en nens i joves de
p e l l fosca, i sovint es confonen amb
«f o n g s». També s’ha de diferenciar
de les t a q u e s blanques congènites
localitzades que solen correspondre
a altres processos.
Síndrome de Down. La incidència
de vitiligen en les persones
218
amb síndrome de Down, segons
les diferents estadístiques, és aproximadament
el doble que en la
població general, al voltant del 2%.
Sol associar-se amb alopècia areata
i és extens i rebel al tractament.
Signes d’alerta. La presència de
taques completament blanques a
la cara, el dors de les mans o altres
localitzacions, amb tendència a
c o n f l u i r, han de fer pensar en
aquesta possibilitat.
Orientacions preventivoterapèutiques.
No hi ha mesures preventives
davant del vitiligen. Pel
que fa al tractament hi ha bàsicament
dues tendències. Hi ha qui
considera que no hi ha tractament
curatiu i que per tant no val la pena
intentar-ne cap. Només aconsellen
protecció solar per evitar irritacions
en la pell sense pigment i
més sensible del que és normal.
D’altra banda, avui dia, cada cop
més, es coneixen pautes terapèutiques
que si bé majoritàriament no
arriben a solucionar del tot el problema,
sovint milloren poc o molt,
segons els casos, el v i t i l i g e n.
Especialment, aquest és més recuperable
com menys lesions presenta
i com menys temps té d’evolució.
Per via local s’administra el
tacròlimus, eficaç en un percentatge
baix de casos, però s’aconsegueixen
recuperacions gairebé
totals, sovint associat amb tractament
amb raigs UVA. Una altra
modalitat de tractament és l’aplicació
també local de fenilalanina
(precursora de la melanina), sola o
associada amb khel·lina (khelling),
que actua com a element fotosensibilitzador;
en aquests casos s’aconsella
una exposició moderada
al sol a l’UVA dues o tres hores