Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

és una entitat completament diferent
de la luxació congènita d’aquest
(vegeu Luxacions). Aquesta
inestabilitat no impedeix la deambulació
però provoca inquietud en
els pares, perquè, algunes vegades,
el nen fa saltar l’articulació
amb contraccions musculars. Les
característiques de la pelvis dels
nens amb síndrome de Down, amb
amplitud de les ales de l’os ilíac i
un sostre de l’acetàbul més horitzontal,
disminueixen la facilitat de
luxació, però solen presentar desviacions
cap a dins de les extremitats
inferiors (coxa valga, anteversió
femoral). Les inestabilitats del
genoll (vegeu Luxacions) en les
quals la ròtula es desplaça sobre el
fèmur són també freqüents i arriben
a la luxació completa de la
ròtula. Aquestes ròtules hipermòbils
suposen dolors ocasionals a
l’hora de caminar i vessaments
articulars. La luxació que esdevé
crònica comportarà una marxa en
flexió de l’extremitat inferior per
pèrdua del paper de l’aparell
extensor d’aquesta. És molt freqüent
l’aparició de peus plans per
distensió del lligament corresponent,
amb verticalització de l’os
astràgal que pot alterar l’inici de la
marxa i la deambulació correcta
(vegeu Peus).
Signes d’alerta. En la inestabilitat
atlantoaxial cal valorar la possible
aparició de simptomatologia neurològica,
com ara incontinència
urinària, debilitat muscular, trastorns
de la marxa, exageració dels
reflexos tendinosos, la qual cosa
pot evitar l’aparició de seqüeles
invalidants. Es valorarà si els nens
cauen sovint, si la seva resistència
disminueix o si prefereixen estar
asseguts (sedestació). També serà
important valorar el mal al clatell,
la disminució del moviment de la
columna cervical o episodis de torticoli.
En la inestabilitat de maluc o
davant de la possibilitat d’aparició
d’una necrosi de l’epífisi superior
del fèmur (malaltia de Perthes),
caldrà tenir en compte qualsevol
tipus de marxa claudicant que presenti
el nen encara que no es queixi.
Les alteracions per inestabilitat
de genoll i les alteracions dels peus
poden donar simptomatologia
com ara esquinços de repetició,
caigudes freqüents i trastorns de la
marxa.
Orientacions preventivoterapèutiques.
Poden sintetitzar-se en
els punts següents: a) valoració
periòdica per part del pediatre, el
neuròleg i el cirurgià ortopèdic; b)
control de l’aparició de simptomatologia
neurològica; i c) tractament
conservador amb fisioteràpia. Es
desaconsellen les pràctiques
esportives que comporten col·lisió
o mobilitat excessiva de les vèrtebres
cervicals. En cas d’inestabilitat
o luxació declarada amb simptomatologia
neurològica, caldrà
indicar una estabilització quirúrgica.
Davant la possibilitat d’una
lesió en l’articulació coxofemoral i
una luxació recidivant i invalidant
d’aquesta articulació, caldrà recórrer
a la intervenció quirúrgica. En
el genoll inestable per subluxació
fèmur-ròtula s’ha demostrat que
les ortesis (dispositius ortopèdics)
són bastant ineficaços, per la qual
cosa s’aconsella centratge rotular i
intervenció precoç. En els p e u s
plans, que per ells mateixos no
alteraran l’inici de la marxa, i sempre
que siguin molt pronunciats,
141
a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z