Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z
l’adolescència, es perd la identitat
de nen i, a través dels diferents
canvis, es busca una identitat que
es va construint a poc a poc. Els
desequilibris pels quals passa un
adolescent són importants però
també normals i necessaris.
Síndrome de Down. L’adolescent
amb síndrome de Down travessa
aquesta etapa evolutiva amb més
dificultat i a una edat cronològica
potser més tardana. En el pla psicològic,
la seva adolescència presenta
unes característiques similars
a les de la resta de la població
(oposició, inestabilitat emocional,
rebel·lia), però, a causa de la seva
major dependència i la seva inseguretat,
té menys força per oposarse
a l’instint protector dels pares i
no aconsegueix el mateix que la
resta dels nois i les noies, encara
que ho desitgi. Això el fa mantenirse
en una posició més infantil. En
general, les persones amb síndrome
de Down són vistes sempre
com si fossin nens. Aquesta etapa
és difícil tant per a l’adolescent
com per als seus pares, que s’angoixen
pel creixement del seu fill.
Els conflictes de l’adolescència es
comparteixen i s’elaboren en grup.
Una de les funcions de les colles és
la construcció de la consciència de
la identitat adolescent, ja que cal
establir una diferencia en relació
amb els adults per elaborar una
consciència pròpia. Es transfereix
al grup una part de la dependència
que abans es tenia de la família, i
aquest constitueix una transició
necessària per assolir la identitat
adulta. El nen amb discapacitat no
sol tenir aquest grup de pertinença
i ha d’elaborar moltes coses tot sol,
la qual cosa el pot portar a tancar-
34
se en ell mateix, a accentuar l’ús de
rituals i a retallar el seu món de
relació. L’adolescent amb síndrome
de Down necessita més ajuda
per entendre els canvis que experimenta,
necessita informació sobre
la sexualitat, suport en les seves
relacions afectives i reforç de l’autoestima
i del desig de créixer. Des
del punt de vista del desenvolupament
sexual, l’adolescència sol ser
menys completa. Els caràcters
sexuals poden aparèixer menys
desenvolupats, tot i que hi ha moltes
variacions en aquest sentit.
També es produeixen casos de
pubertats avançades i menarquies
cap als 9-10 anys, que representen
un desfasament important, ja que
el cos, el desenvolupament mental
i el desenvolupament psicoafectiu
no evolucionen de manera harmònica.
Les dones amb síndrome de
Down són relativament fèrtils, a
diferència dels homes, que no ho
són. Sovint, els pares viuen les
manifestacions sexuals dels seus
fills, la seva s e x u a l i t a t, com un problema
i tenen reaccions que tendeixen
a negar-la o a ignorar- l a .
Tanmateix els nens creixen i, amb
la p u b e r t a t, apareixen les primeres
manifestacions sexuals. La s e x u a l it
a t no es redueix exclusivament a la
genitalitat, sinó que implica la
capacitat d’evolucionar c a p a una
relació en la qual s’integren diferents
aspectes: enamorar-se, sentir
atracció, desitjar-se, protegir- s e ,
tenir un projecte de continuïtat.
Com integra una persona amb discapacitat
tots aquests aspectes?
Les seves dificultats per integrarlos
i l’escàs s u p o r t familiar i social
que rep li dificultarà tenir una vida
afectiva plena.