Untitled - Fundació Catalana Síndrome de Down

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
x
y
z
Síndrome de Down. La depressió
és el trastorn psiquiàtric més
freqüent en les persones amb síndrome
de Down. La taxa de
depressió en la població amb síndrome
de Down és superior a la
població general. És freqüent que
la depressió en les persones amb
síndrome de Down passi desapercebuda
atesa la seva dificultat per
verbalitzar el malestar i per la presentació
freqüent de quadres
depressius en forma de símptomes
somàtics (corporals). En els
pacients amb síndrome de Down
és freqüent que els trastorns
depressius produeixin una desorganització
del pensament i de la
conducta i es manifestin amb
símptomes psicòtics. Les malalties
mèdiques associades més sovint
amb d e p r e s s i ó en les persones
amb síndrome de Down són la
malaltia d’Alzheimer, en adults, i
l’hipotiroïdisme. Entre els possibles
desencadenants més freqüents
d’una d e p r e s s i ó en la
població Down cal destacar l’abús
físic i sexual, les dificultats per
acceptar la condició de ser una persona
amb síndrome de Down
(sobretot a l’a d o l e s c è n c i a), la pèrdua
de persones properes i significatives
(mort, separació), els canvis
d’escola, taller, casa o lloc de treball
i les pèrdues de visió o audició.
Signes d’alerta. Són signes d’alerta
els símptomes següents:
decaïment general, cansament,
aïllament, crisis de plor, labilitat
afectiva, insomni, a n s i e t a t, pors,
alentiment psicomotor, passivitat,
apatia, pèrdua de la gana.
Orientacions preventivoterap
è u t i q u e s . El tractament amb
medicaments antidepressius és el
92
tractament d’elecció en els trastorns
depressius. Si estan presents
manifestacions psicòtiques cal afegir
un fàrmac antipsicòtic. La psicoteràpia
individual, la psicoteràpia
de grup i les entrevistes amb la
família o el grup primari de suport
poden millorar sensiblement l’evolució
dels quadres depressius en
persones amb síndrome de Down,
sobretot dels que estan desencadenats
per factors externs.
DERMATÒGLIFS
Els dermatòglifs són la representació
gràfica de les línies papil·lars o
crestes epidèrmiques del palmell,
la planta del peu i el tou dels dits.
S’obtenen així uns patrons de figures
d’una variació gairebé infinita,
que persisteixen tota la vida i que
no es repeteixen entre persones
tret en el cas de bessons homozigòtics
idèntics. Aquestes propietats,
la variabilitat i la immutabilitat,
van fer molt útil el seu estudi
en les alteracions cromosòmiques
abans de les tècniques citogenètiques
actuals i han estat un mitjà
d’identificació clàssic substituït en
l’actualitat pels estudis d’A D N,
sobretot en medicina legal. El control
genètic d’aquests patrons és
multifactorial i qualsevol factor
genètic o ambiental que causi malformacions,
especialment de mans
i peus, pot modificar-los. Els plecs
de flexió de les mans (proximal,
mitjà i distal) no formen part dels
dermatòglifs, però sovint se solen
incloure en el seu estudi perquè
qualsevol procés que afecti el creixement
de les mans i els peus
durant la formació de l’embrió
afectarà també els plecs. L’estudi