Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

toixa estaven esmorzant, van tenir la inesperada sorpresa de veure
venir, des dels claustres, un monjo vestit de blanc, jovenet,
demacrat i que gairebé ni s'aguantava. El monjo els pregà que
no li fessin res, i que li donessin menjar, puix que estava afamat.
Aquells militants de la C.N.T., que sempre han estat acusats de
menjar-se fins i tot les criatures i de matar-ho tot, el voltaren amb
curiositat i afecte, el feren seure a la taula on ells menjaven i
l'invitaren que s'atipés tant com volgués. Mentre menjava amb
afany, com un llop afamat, les faccions d'aquell monjo anaven
canviant radicalment, i els colors de la sang li revenien de bell
nou al rostre. El monjo tenia un aspecte simpàtic. Els seus ulls
no deixaven d'escodrinyar a dreta i a esquerra, amb
desconfiança, com si temés que aquells homes no li fessin una
mala jugada. Però aquests el tranquil·litzaren, tot dient-li que no
havia de témer res d'ells. Creient-se, doncs, en seguretat i emparat
per aquells homes armats, explicà que ell era el secretari del prior
de la cartoixa; que en el moment que va ésser assaltada, ell i dos
monjos més s'escaparen i s'amagaren on pogueren. Els altres dos
monjos, segons contà, així que els fou possible, marxaren per
aquelles muntanyes; en canvi, ell, més poruc, preferí de continuar
amagat, soterrant-se, en espera de poder sortir més tard, quan hi
hagués més calma. Ja en plena confiança explicà que era fill d'un
marquès andalús molt conegut i de la mestressa d'una casa de
prostitució de Barcelona 2 . Continuà con-
2 No havia passat una setmana des que aquell monjo, tan
simpàtic, hagués sortit del seu amagatall, quan un bon dia una
dona, molt ben arreglada i força bonica, es presentà al Comitè
de Salut Pública de Badalona i demanà si un monjo jove de la
cartoixa de Santa Maria de Montalegre —del qual donà tota
mena de detalls— vivia. Seguidament declarà que ella era la
seva mare i explicà el que ja havia explicat el seu fill. Demanà
que, si és que vivia, l'hi donessin, perquè ella era la seva mare.
Se li contestà que no corresponia al Comitè decidir en un
202
tant que el seu pare, per 'amagar el «pecat», l'havia fet portar,
degudament recomanat per altes jerarquies de l'Església
espanyola, a aquella cartoixa. D'aquí el fet que fos l'home de
confiança del prior. Unes setmanes després se'l portà a
Badalona, sempre sota la protecció del Comitè de Salut
Pública. Com que el xicot era força eixerit, se'l col·locà de
comptable a les oficines d'un Sindicat confedera! de Barcelona,
on complí magníficament la tasca que se li encomanà.
No passaren massa dies, que el Comitè de Salut Pública
badaloní acordava transformar la cartoixa de Santa Maria de
Montalegre en sanatori per a malalts tuberculosos. Un grup de
paletes, de guixaires, de manobres, de fusters i d'electricistes
transformaren ràpidament unes cel·les dels monjos en sales
espaioses de sis llits cada una. Es comprà tot el material
necessari, aparells de raigs X i de radioscòpia. El servei mèdic
anà a càrrec del doctor Ballester, que era molt competent i
especialitzat en tisiologia. Tots els afectats de tuberculosi que hi
havia a l'Hospital de Badalona van ésser traslladats al nou sanatori.
En el moment de la incautació de la cartoixa es trobaren
uns grans estocs de patates, d'ous en conserva i els cellers ben
plens de vi. Els horts, que no deixaren de cultivar-se, donaven
tota mena de llegums i àdhuc de fruits diversos. Tota aquesta
provisió va ésser administrada, escrupolosament, pel company
Joan Serret i Bruguera, cenetista de tota la vida, al qual el
Comitè de Salut Pública confià el càrrec d'administrador del
sana-
problema tan delicat. Es consultà, doncs, el jove monjo. Ell
s'esverà una mica força. Asserenat, i amb una dignitat que
corprengué tothom, manifestà que «ell no en tenia, de mare, ni
tampoc pare. Que el deixessin tranquil per sempre més, puix que
sabia prou bé quin havia d'ésser cl seu camí i el que en faria, de
la seva vida».
Mai més no s'ha sabut què va esdevenir d'aquell xicot; com
tampoc quins eren el seu nom i cognoms veritables.
203