Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

vien governat i administrat els interessos de la nació, ja
fossin de dreta o d'esquerra, d'haver negligit les possibilitats
d'evitar una tal situació. En el pla local també, puix que, des
de sempre, els administradors municipals no s'havien preocupat
de fer una política veritablement urbanística, i així la població
tot i ostentar amb pompa el títol de «ciutat», no passava
d'ésser un poble gran en el qual tot estava per fer...
Deia, encara, el Congrés: «la quasi totalitat dels seus carrers de
la ciutat de Badalona, no eren empedrats i molt menys
enquitranats; les clavegueres a penes si existien, la "famosa"
desviació de les quatre rieres que travessen la localitat, obra de la
no menys "famosa" administració municipal de la Dictadura de
Primo de Rivera, fou un veritable escàndol de fang, de sang i de
llàgrimes, puix que cada vegada que l'aigua baixava desenfrenada
de les muntanyes ho rebentava tot i provocava morts i ferits.
L'organització obrera confederal badalonina —no n'hi havia
d'altra en aquella època— entenia que havia arribat l'hora
d'acabar amb aquell lamentable estat de coses. A més, encara hi
havia projectes a realitzar, com, per exemple, eixamplar, allargar i
embellir el passeig marítim —la Rambla—, objectiu que tant
desitjava veure realitzat la immensa majoria de ciutadans
badalonins; construir serveis higiènics en diferents indrets de la
població, puix que no n'existia cap, etc., etc.
Per tal de portar a terme totes aquests millores, de capital
interès per la ciutat, es presentava en aquells moments una bona
ocasió, si s'aprofitava la mà d'obra que podia aportar aquells
milers de treballadors sense feina, que l'organització obrera
cenetista oferia a l'Ajuntament, a tota la ciutat, no perquè fos
explotada, sinó perquè pogués fer ús del seu dret al treball i viure
decentment com tots els mortals.
Però el Congrés obrer no es limitava a proposar. El
156
Congrés sabia que, per tal de portar a terme el programa de
realitzacions que proposava, calien diners per a finançar-lo; i
conscient d'això, va fer càlculs, i d'aquests càlculs es desprenia
que, de moment, i en espera que les coses s'anirien millorant
ràpidament amb noves aportacions de diners, podrien començar
a treballar uns centenars d'obrers.
Donem un cop d'ull al dictamen aprovat pel Congrés i
copiem el més important que s'hi diu:
»Suposem, doncs, que a Badalona hi hagi actualment
18.000 treballadors. Partint del supòsit que el 10 per cent
d'ells guanyen un sou de 20 pessetes setmanals —
corresponent als aprenents quasi tots— aportarien una quota a
favor dels obrers sense l'eina de 10 cèntims la setmana. D'aquest
percentatge quedaria un benefici líquid de 180 pessetes
setmanals.
»Restarien encara 16.200 treballadors. Suposant que el 15 per
cent d'ells guanyés de 20 a 40 pessetes setmanals, contribuirien
amb una aportació de 20 cèntims la setmana. D'aquest percentatge
quedaria un benefici líquid de 486 pessetes setmanals. Els restants
treballadors, o sigui, 13.770, partint del supòsit que guanyin
de 40 pessetes cap amunt i per setmana, aportarien una quota de
30 cèntims la setmana. D'aquest percentatge quedaria un benefici
líquid de 4.131 pessetes.
»Així és que les quotes que aquests 18.000 treballadors
aportarien a favor dels parats sumarien un total de 4.797 pessetes
setmanals.
»Els patrons aportarien, per la seva banda, la següent escala
de cotitzacions: pels obrers que només guanyessin 20 pessetes
setmanals, 20 cèntims per cada un d'ells. Amb aquest
percentatge es recaptarien 360 pessetes setmanals. Pels obrers que
guanyessin de 20 a 40 pessetes setmanals, 30 cèntims per cada un
d'ells. I pels qui guanyessin de 40 pessetes per amunt, els patrons
haurien de
157