Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

eren les eternes víctimes de la indústria vidriera: mal tractats,
mal retribuïts i se'ls pegava diàriament.
Més d'una vegada els «gamens» de la indústria vidriera,
quasi sempre instígats, per sota mà, pels ajudants i «collidors»,
plantejaven conflictes amb llurs reivindicacions. Aquestes les
plantejaven no als patrons, sinó als seus propis companys de
treball: els mestres vidriers.
En aquells temps, els obrers vidriers de tot Espanya
treballaven a l'«agrat» 2 o sigui, a preu fet. I els aprenents, tots
just si aconseguien de cobrar un jornal, perquè eren remunerats
—amb una mena de propina— pels mestres vidriers, els quals
la repartien de manera capritxosa i, gairebé sempre,
injustament.
Els joves-ajudants, els qui ja havien passat per la
«degradació» d'aprenents, havien d'esperar molts i molts anys
abans no se'ls concedís una plaça de mestre vidrier. N'havíem
coneguts molts que, malgrat tenir trenta anys, ésser casats i
pares de família, havien d'acontentar-se amb ésser ajudants i
cobrar un salari més que mediocre, gairebé miserable. La
patronal vidriera ja sabia prou bé el que feia. Amb la seva
política dels «agrats» mantenia una jerarquia en els forns de
vidre que, per desgràcia, era acatada i seguida per la immensa
majoria dels obrers que tenien el títol de mestre vidrier. Més
tard, els obrers de la indústria vidriera de tot Espanya
s'organitzaren en una potent Federació, que arribà a suprimir
totes, o quasi totes, aquelles anomalies. Però, mentre durà la
situació exposada, els obrers ajudants i collidors de vidre
aprofitaven totes les circumstàncies —descontentament propi o
dels aprenents— per demanar millores de sou i d'altres
2 El mot «agrat» no existeix, en català, com tampoc en
francès. Ens inclinem a creure que és una deformació del mot
francès agregat, que els francesos podien utilitzar per a indicar
que el que guanyaven els obrers vidriers, a més del que els
pertocava per la seva jornada, ho agregaven al salari.
328
d'ordre moral, les quals, per desgràcia i fatalment, donada la
intransigència i tossuderia de la burgesia vidriera i dels mestres,
els obligava a haver de declarar la vaga.
Una d'aquelles vagues, l'estiu del 1908, fou a la fàbrica de
vidre negre Costa Florit. El motiu principal del conflicte era que
els obrers vidriers demanaven l'augment d'uns miserables
cèntims per cent ampolles elaborades i un millor i més honrat
repartiment dels guanys obtinguts entre tots: mestres, ajudants i
aprenents. La vaga es va guanyar en tota la línia.
Però alguns mestres vidriers manifestaren llur
descontentament, argumentant que els ajudants-«collidors»
havien estat els més beneficiats en la lluita sostinguda, com
atacant d'una manera despietada i, fins i tot, miserable, el
president de la Societat d'obrers vidriers el digne i abnegat
company Jaume Pladevall.
En Joan Peiró, quan es va produir aquella vaga, tenia vint-i-un
anys. Ell, com la majoria dels obrers vidriers, pertanyia a la
societat obrera. La seva categoria professional era la d'ajudant.
No exercia cap càrrec directiu a la Junta de l'entitat ni havia
format part del comitè de vaga que s'havia constituït amb motiu
del conflicte. En aquell temps, en Peiró no s'havia desprès,
encara, del llast que des de molt jovenet portava, amb les seves
afi-cions predilectes, una, la que tenia més arrelada, l'afició als
toros. El seu torero predilecte era Ricardo Fuentes. D'ací el fet
que, a Badalona —i fins i tot en la indústria vidriera d'Espanya—
, fos més conegut per «Fuentes», que no pel seu propi cognom.
El mateix Peiró va ajudar a cultivar aquest sobrenom, ja que, en
els seus començaments periodístics, molts dels articles que
publicà a la premsa obrera els signava «Juan Fuentes». Aquest
mateix nom el feia servir quan prenia part en un acte públic.
L'altra afició d'en Peiró era el teatre de pantomima, que tan
famosos va fer els germans Onofri, que actuaren al Teatre
Soriano, al Paral·lel de Barcelona. En Peiró n'era un gran
admirador. En aquells anys, en Peiró, des-
329