Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

trobar un advocat que el defensés. Va designar en Pou i
Sabater. Quan els companys del Comitè pro Presos de Barcelona
li proposaren que el defensés l'Eduardo Barriobero, de Madrid, ja
era massa tard. A més, en Masachs s'havia fet la reflexió
següent: «Com a vençut, fracassat o derrotat, entre tants i
tants com jo, em dono per satisfet de la meva actitud i content
de la meva situació».
Finalment, el dia 11 de novembre del mateix any 1926,
va començar el seu judici a la Sala Primera de l'Audiència de
Barcelona. El govern dictatorial va donar ordres concretes i
severes als censors de la premsa diària, perquè no respirés res
d'aquell procés que començava, tanmateix, públicament. Per
justificar aquesta mesura, es va publicar una nota oficial que
deia:
«Possiblement a una part del públic podria interessar,o
almenys entretenir, l'episodi de les declaracions dels autors,
testimonis, jutges i defensors, però, com sigui que en els
temperaments desequilibrats produiexen algunes vegades
l'efecte d'exaltació i desigs d'imitació, ha semblat més prudent
evitar la propagació, amb la seguretat que el bon públic
sacrificarà amb gust la seva curiositat en evitació de qualsevol
efecte morbós». Això provava —i avui dia encara és així en
tots els països de règim dictatorial, ja sigui blanc, roig o blau
que la veritat fa molta por que sigui expressada.
En aquell judici es produïren força coses curioses i
estrambòtiques, que mai no s'han dit públicament —no sabem
per què, com no sabem per què, abans i després, no s'hagi parlat
gaire, o quasi gens del company Domènec Masachs i del seu fet.
És per això que nosaltres volem dir ací moltes coses que sabem
d'en Masachs, que l'honoren i dignifiquen com un idealista
anarco-sindicalista de cap a peus. Sí, sí, de cap a peus! Per
exemple, la següent. Quan el fiscal li va preguntar:
—Si no hi haguessin hagut les circumstàncies que van
impedir l'atemptat, vostè, senyor Masachs, l'hauria portat a terme?
286
—Sí, senyor! —va repetir per tres vegades, de manera
impertorbable i ferma, en Masachs.
Davant d'aquesta resposta tan inesperada, el fiscal s'aixecà,
sense demanar l'autorització del president de la Sala, i el judici
quedà suspès fins a la seva tornada. On anà el fiscal? Doncs, a
telefonar directament al dictador Primo de Rivera mateix, puix
aquest estava pendent de les declaracions que faria l'acusat. El
dictador volia saber si, efectivament, en Masachs rectificaria o
ratificaria les declaracions fetes anteriorment, en el moment de la
detenció i en el sumari, puix que les declaracions que tenen més
valor jurídic, segons sembla, són les fetes davant el tribunal. El
que esperava Primo de Rivera era que en Masachs declarés que
el seu acte havia estat simplement un gest de protesta i no un
intent d'assassinat. Car, en aquest cas, hauria pogut ésser absolt o
castigat només amb uns mesos de presó. Davant d'aquella
declaració tan neta i contundent, no hi hagué circumstàncies atenuants
ni perdó possible per a en Masachs. Se'l condemnà a
deu anys de presidi major.
El 19 de gener de 1927 va ésser conduït al presidi de
Cartagena, d'on va sortir el dia 17 d'abril de 1931, amb motiu de
l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona
República, que acabava de proclamar-se.
A la seva tornada a Barcelona, ciutat que tant i tant estimava,
en Masachs entrà a treballar a la fàbrica de teixits La España
Industrial, de la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les
seves hores lliures les dedicava a donar lliçons d'esperanto, en una
associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de
Gràcia, on vivia. Es dedicà també a col·leccionar les notícies
més importants que publicaven els diaris barcelonins «El
Diluvio», «La Vanguardia» i «El Día Gràfico». Era un dels
barcelonins que tenia unes col·leccions millors i més acurades de
premsa.
L'any 1933 va fer la vaga de la fam, durant més de
287