Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

períodes de repressió, com, per exemple, els dos anys de regnat
dels generals espanyols Severiano Martínez Anido i Miguel
Arlegui (20 de novembre de 1920 a 22 d'octubre de 1922), tot i
que passaven dels cinquanta els militants badalonins que es
trobaven empresonats, i que un nombre semblant havia hagut de
fugir de la ciutat, sempre hi hagué un nucli actiu de prop de 150
homes que lluitaven i es jugaven la vida per defensar els alts
interessos dels treballadors. La prova ben evident d'això és
que, en aquell període, foren diversos els militants badalonins
que caigueren assassinats per la policia i els pistolers de
l'anomenat Sindicat Lliure.
Els sindicats obrers de la C.N.T. de Badalona, malgrat les
persecucions i els crims de què els seus militants foren víctimes en
aquells dos llarguíssims anys d'oprobi i de vergonya, estigueren
sempre organitzats. La seva Federació Local i el Comitè Pro
Presos funcionaren sempre regularment. Un dels Sindicats, el
de la Indústria Fabril i Tèxtil, tenia, en aquells moments., més de
1.500 dones organitzades, les quals cotitzaven d'una manera
regularíssima totes les setmanes. Gràcies a aquesta organització i
cotització, els sindicats badalonins pogueren fer front a les
enormes despeses que ocasionaven els procesos contra els militants
empresonats, l'ajut, en la mesura del possible, a les famílies dels
presos, la contribució als deures d'afíliats a la Confederació
Regional del Treball de Catalunya, la contribució al Comitè
Regional Pro Presos i a l'organisme rector de la C.N.T. És
notable i digne de remarcar que tot aquell esforç màxim, que
calgué fer durant els dos anys terribles de persecució i de
sang, fou obra sobretot d'un estol de joves que, el que tenia
més edat, just arribava als vint anys. En aquella tasca foren
orientats i ajudats —i de quina manera!— pels vells militants
Jaume Prat, Jaume Caballé, Joan Serret, Enric Sabaté, Carles
Borràs, Joan Sancho, Josep Ticci i alguns altres. Naturalment, la
saba que tots aquells joves
242
havien rebut provenia dels militants que ells ja consideraven
vells, i que foren, en part, els seus mestres. Per exemple,
Joan Peiró, Dunes Bussot, Sebastià Clara, Bernat Bonet, Josep
Rius, Sebastià Canals, Joan Nanot i el basc Ramon Basterra,
entre altres. I, cal dir-ho, també d'un altre anarquista i militant
sindicalista revolucionari, Eduard Alsina i Bilbeny, «en
Cinto de la Palla», del qual avui volem parlar per
recordar-lo i retre-li l'homenatge que devem a la seva
memòria.
En Cínto de la Palla, que així era conegut i tractat
familiarment per propis i estranys, pel fet que els seus pares eren
uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les
més acreditades de la costa catalana a la mateixa ciutat de
Badalona, era d'una constitució física de gegant. Mesurava prop
de dos metres d'alçada. Practicava els esports, la qual cosa li
donava una gran agilitat i era d'una bonhomia poc comuna.
Professionalment, era considerat com un dels millors mecànics de
Catalunya. Tant és així, que arribà a ésser un dels primers
maquinistes del trens expressos que circulaven entre Barcelona i
Madrid, de la Companyia de Ferrocarrils M.Z.A., en la qual
havia ingressat de molt jove.
Però, també des de molt jovenet, en Cinto de la Palla
abraçà les idees anarquistes i es destacà en les lluites sindicals
que emprenia, com cap altra organització obrera, la C.N.T. Quan
hi hagué la vaga general de ferroviaris del mes d'octubre de
l'any 1912, que fracassà sobretot perquè el president del consell de
ministres, José Canalejas, mobilitzà militarment els obrers
carrilaires, en Cinto de la Palla en tocà les conseqüències, ja
que fou acomiadat de la Companyia. Dos anys més tard, però,
pogué tornar a ingressar en aquella mateixa empresa, que regentava
el gran magnat de la indústria i la finança catalanes, Eduard
Maristany.
I quan tingué lloc la vaga general revolucionària del
243