Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

capità, que el mes de desembre del 1930 va morir
afusellat pels fets revolucionaris de Jaca, dels
quals ell va ésser-ne el promotor.
»Però els qui aleshores integràvem el Comitè
Nacional, esguardàvem les coses més serenament que no
els abrandats joves de Badalona. Sospesàvem el pro i el
contra de tot allò que ens proposava Fermin Galán,
i els dèiem que fessin avinent al nostre amic, que
calia anar amb peus de plom. Que una revolució es
pot començar fàcilment qualsevol dia i fracassar
l'endemà, i el Comitè Nacional entén —els
dèiem—, que per donar el primer cop cal tenir el
màxim de seguretat en l'èxit, altrament és millor no
començar, car Barcelona no és tot Catalunya i menys
encara tot Espanya. Però els joves de Badalona,
animats per en Galán, ni ens escoltaven. La seva fantasia
anava tan lluny que ni un sol dels nostres arguments era
tingut en compte. Ni l'experiència ni el prestigi d'en
Peiró, ni d'en García Birlan 12 , ni d'en Plaja 13 13 , ni d’en
Castelló 14 ,
12 Antonio García Birlan, «Dyonisios». Militant i
escriptor anarquista, d'una inestimable vàlua.
Actuà també a la C.N.T. i quasi sempre en
moments de clandestinitat. Exercí, entre altres
càrrecs, la Conselleria de Sanitat i Assistència
Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya,
en els primers temps 'de la guerra. Actualment viu,
com a refugiat polític, a la República Argentina.
13 Hermós Plaja i Saló, el simpàtic i bondadós
empordanès, que, des de molt jove, es traslladà a
Barcelona, i entusiasta de les idees anarquistes
ajudà a propagar-les com pocs ho han fet. Fou
l'impressor de la majoria de fulls i periòdics
clandestins del moviment anarquista i de la C.N.T. I
gairebé sempre sense cobrar. Quina lliçó, la d'en
Plaja, per a aquells qui han viscut sempre, i en
totes les ocasions, a l'esquena de l'organització
confederal i llibertària. Fou fundador de
l'Editorial Vértice, l'any 1930, que continuà a
Mèxic fins fa pocs anys. Actualment viu, a l'exili, a la
capital mexicana.
14 El tarragoní i picapedrer Serafí Castelló va
ésser un dels millors administradors que tingué el
Comitè Nacional de la C.N.T. en èpoques de
clandestinitat, és a dir, quan es fa més difícil
l'administració dels cabals d'una organització
122
no valien, i a tothora ens expressaven el .seu desdeny,
ultra que ens titllaven de reformistes i àdhuc de contrarrevolucionaris.
Essent inútils els nostres esforços per a
contenir-los, es creà una situació de tibantor enutjosa,
fins que el Comitè Nacional decidí trencar les
relacions amb el Comitè Revolucionari de Badalona.
En l'esmentat Comitè, hi havia només un company,
Pere Cané, que coratjosament es posà al nostre costat.
»Jo veia com sofria Joan Peiró amb motiu d'aquell
enrenou provocat per l'abrandament de Fermin
Galán, oi més sí es té en compte que ell no era
certament dels que emprenen les marrades per tal de
fer triomfar el seu ideal, sinó que anava sempre pel
camí més dreturer. I si Peiró sofria perquè preveia el
fracàs d'allò que propugnava Galán, val a dir que no
sentia cap temença per l'esclat d'una revolució que
pogués esmicolar la tirania i restablir la llibertat. Era
evident, però, que un intent revolucionari fracassat,
hauria estat ben aprofitat pel dictador, consolidant-lo en
el poder, que era, naturalment, allò que nosaltres no
volíem.»
I acaba dient Pere Foix, en el seu llibre: «Com
sigui que per a enderrocar la monarquia era
absolutament necessària una entesa amb la resta dels
revolucionaris peninsulars de totes les tendències, no fou
sense maldecaps que poguérem fer desistir a Fermin
Galán de dur a terme els seus agosarats projectes,
únicament recolzats en l'entusiasme, la bona fe i l'esperit
de sacrifici del malaguanyat capità afusellat en plena
joventut» 15 .
obrera revolucionària. Home d'una bondat excelsa i
amarat de sentiments extraordinaris. Quan la guerra
d'Espanya, exercí càrrecs orgànics i públics de molt
de relleu a Valls i a Tarragona. Acabada la guerra,
s'exilià, i a França, després de passar pels camps de
concentració, anà a treballar de pagès al departament
de l'Eure. Morí, a l'exili, víctima d'una congestió
pulmonar, al poble de Benzeville, el dia 14 d'abril de
1943.
15 Pere FOIX: Apòstols i Mercaders. Quaranta anys
de lluita social a Catalunya, Mèxic 1957, pp. 184-186.
123