Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

obreres gairebé sempre es trobaven declarades al marge de la llei.
Entre aquells amics i companys n'hi havia que eren tan
anticlericals, de nom i de fets, que no veien amb bons ulls que
aquelles reunions es celebressin en aquells indrets, i més d'una
vegada deien als altres: «vosaltres tossuts a voler venir sempre
aquí a reunir-vos, i ja veureu un dia quina putada ens faran aquests
frarots. Vosaltres no els coneixeu! ¿Us penseu —continuaven
dient— que des de la cartoixa no ens miren amb els seus
allargavistes per tafanejar el que venim a fer aquí?». Els més joves
es prenien de broma aquelles paraules. I de fet, mai no va
passar res, ni el més mínim incident.
Aquella comunitat de monjos, deixebles de sant Bru, fuster,
per imitar millor el seu sant patró, a part de les pregàries i de
treballar la terra, a cada cel·la tenien un banc de fuster per
«entretenir-se» una mica més. D'aquesta manera evitaven que el
diable de la temptació de la carn entrés en llurs cossos...
Encara que, d'això, la regla de la comunitat no se'n fiava
gens ni mica, puix que al costat dels llits hi havien de tenir
penjats els estris necessaris per a flagel·lar-se, quan la temptació es
manifestés d'una manera inesperada i brutal.
Aparentment, aquells cartoixans, que feien la seva vida
monacal d'una manera austera, resignada, de treball i d'estudi,
com també de pregàries permanents, feien la impressió que
no s'ocupaven per a res de les coses que passaven del món, ja
fossin justes o injustes. El que volia dir, doncs, que els
assumptes polítics i socials no els feien fred ni calor. La
realitat, però, era tota una altra, com demostrarem en el curs
d'aquests records que expliquem.
Tenim interès a dir, encara que sigui de passada, que abans de
l'aixecament franquista mai no van ésser molestats per res ni per
ningú. Ni quan la crema dels convents de l'any 1835, ni quan la
del 1909.
Quan la proclamació de la segona República espanyola,
192