Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Arenas, i de l'entrada en un dels tribunals del coronel Joaquim
Loygorri, valencià, que havia estat diputat «mut» a les Corts de
Madrid, tot canvià radicalment, i els processos i la celebració
dels judicis s'acceleraren i enduriren, prescindint-se d'aquelles
proves que podien aportar els defensors. El que volien aquells dos
monstres era desallotjar les presons, bé que fos corrent el risc
d'augmentar el nombre d'innocents afusellats al camp de tir del
poble de Paterna, on tenien lloc les execucions dels presos antifranquistes.
Per cert que encara avui es recorden a València dues
injustícies enormes comeses pel general Alva-rez Arenas, poc
abans de celebrar-se el judici contra Joan Peiró: la del
prestigiós savi de fama mundial, el metge valencià Sr. Joan
Peset, el qual, després d'ésser jutjat i condemnat a mort, tornaren
a jutjar; fou condemnat altra vegada a la mateixa pena i
executat, tot i la tenaç intervenció de l'arquebisbe de la capital
valenciana per evitar aquella mort; i la dels germans Uribe,
comunistes, que foren jutjats i condemnats dues vegades i,
finalment, afusellats ràpidament, sense que, encara avui, s'hagi pogut
saber, com en el cas d'en Peiró, quines foren les mans amagades
que, d'una manera decisiva, van intervenir perquè es cometessin
semblants monstruositats jurídiques i humanes.
El Sr. Lluís Serrano Díaz, defensor militar de Joan Peiró,
que era alferes de Regulars, molt abans d'encarregar-se de la seva
defensa, ja havia tingut diversos altercats, força sorollosos, amb el
coronel Loygorri, sempre motivats per les seves defenses de
republicans antifeixistes, davant el tribunal que aquest coronel
presidia. Una de les vegades, en jutjar un vell republicà, de 71
anys, del poble de Bellreguard, de la comarca de Gandia, que
havia pertangut al mateix partit polític que Loygorri, quan
aquest, en el consell de guerra, el va interrogar amb tota la
«mala llet» li digué: «No digui que no em coneix, perquè no
solament em coneix, sinó que en les
346
eleccions en què em vaig presentar per diputat va votar contra
meu». Paraules que el defensor va demanar que constessin en
l'acta del judici, tot protestant que haguessin estat pronunciades
en el consell de guerra. Loygorri, adonant-se, potser, que havia
anat massa enllà en la seva parcialitat, en lloc de condemnar a
la pena de mort aquell pobre vell republicà es va conformar a
condemnar-lo a trenta anys de presidi major. I d'això, encara se
n'ufanava el molt cínic coronel Loygorri.
Un bon dia del mes d'abril de 1942, en els passadissos de la
Presó Model valenciana, es trobaren l'alferes Serrano i el
coronel Loygorri. El coronel digué a l'alferes:
«Home, Serrano, li ha tocat el millor honor a què pot
aspirar un defensor militar. Digui'm, vejam si accepta aquesta
defensa». Era el sumari d'en Joan Peiró. I tot seguit li va llegir
uns informes que anaven units al sumari, en els quals Peiró era
acusat d'haver participat en els fets de l'anomenada Setmana
Tràgica, de Barcelona, l'any 1909. Realment impressionat per
aquella lectura, el futur defensor de l'ex-ministre de la
República i obrer vidrier li va contestar:
«Quin remei em queda, coronel! Hauré d'acceptar aquesta
defensa, com tantes i tantes altres n'he hagudes d'acceptar. Fins i tot
les de provats assassins, segons les acusacions del fiscal... Amb
tot, digui'm, coronel, quins motius legals puc emprar per a
refusar-la, i ho faré». Cal recordar que en aquells temps tots
els defensors en els consells de guerra eren d'ofici, o sigui
designats per les mateixes autoritats militars.
El coronel Loygorri li contestà: «Amb aquesta defensa, s'hi
pot lluir moltíssim i aconseguir glòria com a defensor...»
Quin altre remei li tocà que fer-se càrrec d'aquella defensa
d'en Peiró!
El defensor, doncs, s'emportà el sumari a casa per estudiarlo.
Tot menjant a taula, no pogué resistir la
347