Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Malgrat el fàstic que sempre ens han fet —i ens fan—
aquesta mena de delictes, l'estol d'homes cenetistes i llibertaris
que ens trobàvem reclosos en aquella galeria, procuràrem, amb
arguments humaníssims i sentimentals, demostrar a tots els altres
presos —en la seva majoria alcaldes, diputats, policies i advocats,
presos amb motiu dels fets del 6 d'octubre— que encara que fos
veritat que el crim l'hagués comès aquell home tancat en aquella
cel·la, més odiosa i més repulsiva era la pena de mort que, la
vigília, havien imposat uns militars reunits en consell de
guerra; que, de fet, aquella pena no resolia res i que l'execució
no deixava d'ésser un crim més. Amb la nostra argumentació i
amb els diferents exemples que exposàrem als nostres companys
d'empresonament, aconseguírem despertar-los-hi una certa pietat
per al futur candidat al garrot. D'altra banda, distraient la
vigilància dels dos oficials de presons, i, gairebé amb la seva
complicitat, aconseguírem de portar alguns aliments i tabac al
condemnat a mort.
Passaren dos o tres dies, i la situació era la mateixa. I amb
angoixa creixent vèiem com s'acostava el moment en què
l'execució d'aquell home seria consumada. Però, heus ací que,
un matí, a quarts de deu, quan ja feia estona que la majoria
dels presos ens passejàvem pel pati, veiérem aparèixer dalt del
replà de l'escala de la galeria que permetia baixar al pati, la
figura d'un home jove, molt demacrat, ben vestit, i amb un jersei
vermell que es destacava molt en la seva vestimenta. L'acompanyaven
dos oficials de presons. La presència d'aquell xicot ens
impressionà a tots. Talment, que el xivarri que acostuma a
haver-hi a tots el patis de les presons i presidis —almenys en
els d'Espanya—, es convertí en un silenci general, glacial i
angoixós. En aquell home que es trobava dalt del replà de
l'escala vèiem la persona que havia mort un noi de quinze anys, i
que, per aquest fet, ja ens la imaginàvem en mans del botxí de
Burgos,
180
que l'escanyava fredament. El silenci continuà. El silenci de
l'atracador pensàvem que era motivat per la impressió que li
produïa el fet de veure una munió d'homes que, tot i trobar-se
presos com ell, ho eren per «delictes» molt distints del que ell
havia comès, i pel fet d'haver reconegut, entre aquells presos
polítics, alguns policies que, segurament, més d'una vegada
l'havien detingut. També —per què no dir-ho?— per la
indiferència amb què observaven aquella escena corprenedora
els dos oficials de presons que l'acompanyaven, com si tot
allò no els vingués de nou.
El silenci, que durà uns minuts, el trencaren dos amics i
companys badalonins, joves, els quals, d'una manera decidida —
i amb simpatia—, invitaren el condemnat a mort que baixés al
pati per a jugar una partida de pilota a saco. El jove condemnat
—que només tenia vint anys— acceptà amb alegria l'oferiment.
Baixà al pati i es posà a jugar a pilota.
Un cop finalitzada la partida, la majoria dels presos que es
trobaven al pati el rodejaren. Tothom li feia preguntes. Un dels
cenetistes —entre els quals hi havia els dos esmentats joves
badalonins, Pere Cané, el germà de Pere Mateu, Obiols i altres
que en aquests moments no recordem— li preguntà:
— Fa temps que ets a Barcelona?
Ens respongué en un bon castellà que era fill d'un poble
de Castella la Vella. I prosseguí: «Des de la meva
infantesa, al poble, i al costat dels meus familiars, només vaig
conèixer fam i privacions. Així que vaig poder, essent encara
una criatura, em vaig escapar de casa i me'n vaig anar a Orà,
a l'Africà del Nord. Allà vaig treballar dur i en tota mena de
feines. En aquelles terres vaig conèixer les dones. Però les dones
que vaig conèixer, que foren moltes, eren les de cases de prostitució.
D'elles vaig contraure la sífilis. Ah! si abans hagués tingut
la sort de conèixer la meva promesa actual, una
181