Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

X I
L' A TR A C AD O R
Moltes vegades he pensat que seria bo per a la humanitat que
es reunís un grup de persones, no gaires, que fossin doctes i
eminents en les especialitats següents: un professor de primera
ensenyança, un altre d'humanitats, un de filosofia, un especialista
de malalties mentals, un professor de qüestions econòmiques i, a
més, un burgès, un jutge, un militant ben destacat de l'obrerisroe
revolucionari, una mare de família i, si voleu, un d'aquests
que a la terra es diuen representants de Déu, perquè estudiessin
profundament per què alguns homes han esdevingut atracadors.
El resultat de llur estudi podria ésser publicat per a
coneixement de tothom, sense que això volgués dir que els
altres mortals l'haguessin d'acceptar com a moneda de llei. Ens
serviria, però, com a informació no menyspreable sobre el perquè
hi ha atracadors i per què es cometen atracaments. Això sí,
se'ls hauria d'exigir, a aquells homes i eminències, si mai
arribaven a reunir-se, que en les seves discussions, deliberacions i
estudis actuessin amb un esperit saníssim i sense cap mena de
partidisme, per tal d'evitar que es repetís el que va dir en un llibre
el famós psiquiatre italià Lombroso: que tots els anarquistes eren
uns consumats criminals, afirmació que li valgué una rèplica, en
un altre llibre, força ben documentat, de l'anarquista, cultíssim
escriptor i enginyer industrial espanyol, Ricardo Mèlia, que va
deixar molt mal parat el metge italià.
Per tal de contribuir a aquell estudi, si mai es fa, vull
presentar un atracador que vaig conèixer a la galeria anomenada
de polítics de la presó Model, de Barcelona.
Avançava el mes de novembre de l'any 1934. Els fets
del 6 d'octubre havien quedat enrera, però l'estat de guerra
planava encara damunt de Catalunya. Un
178
dissabte, en començar a fosquejar, uns atracadors entraren en una
sastreria del carrer de l'Hospital, de Barcelona, pistola en mà,
per apoderar-se dels diners de la caixa de la botiga. Al mateix
moment, un jove de quinze a setze anys, que feia de dependent
a la botiga, també hi entrava, de retorn d'uns encàrrecs que el
patró de la sastreria li havia manat de fer. Els assaltants començaren
a tirar amb llurs pistoles, i causaren la mort d'aquell xicot.
Tot seguit, es feren escàpols. Un, però, va ésser detingut per la
policia, ajudada per uns transeünts, quan encara disparava,
L'endemà, diumenge, ben entrada la nit, l'atracador ingressà a
la presó Model i fou conduït a la nostra galeria, on el tancaren
en una cel·la rigorosament incomunicat. I a la tarda del
dilluns se celebrà a la Sala de la presó un consell de guerra
sumaríssim per jutjar-lo. Per jutjar-lo i condemnar-lo a mort.
Els qui estàvem empresonats a la Model, i sobretot els
qui vivíem a la mateixa galeria, teníem l'ànima penjada d'un fil,
tot pensant el que passaria després de la celebració del consell
de guerra.
Per un dels oficials de presons de la nostra galeria, ens
assabentàrem del que havia passat en el consell de guerra
sumaríssim. «El processat —ens explicà el funcionari—, amb
un cinisme que no tenia límits, s'ha declarat autor de l'assalt a
la sastreria i de la mort del jove». Ens costà de creure aquesta
explicació, particularment a alguns dels empresonats, que sabíem,
per experiència, com les gasta la policia espanyola quan vol
deshonrar un homes d'idees.
El dimarts al matí, quan els presos sortirem de les cel·les
per anar al pati, veiérem que en una de les cel·les de la nostra
galeria hi havia dos oficials de presons en facció, guardant la
porta, amb la consigna rigorosa que cap dels presos, ni ningú,
s'hi acostés. De seguida sabérem que a dins d'aquella cel·la s'hi
trobava, incomunicat, l'atracador.
179