Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

nuà dient—, perquè la classe patronal, els comerciants i els
propietaris l'acceptessin».
Moments després, la Comissió de la Federació Local que
havia pujat al despatx de l'alcaldia sortí al balcó central de les
Cases Consistorials per a informar de la gestió que acabaven
d'acomplir i de la resposta que els havia donat la primera
autoritat de la ciutat. La comissió confederal pregà al batlle,
senyor Cases, que tingués la bondat de repetir públicament, a tota
la massa de ciutadans aplegada a la plaça, el que havia
manifestat a la Comissió. Així acceptà de fer-ho, i el batlle,
adreçant-se als manifestants, declarà: «que el dictamen o
projecte que li presentaven els treballadors badalonins era justíssim
i molt humà, i que, per tant, ell el defensaria com calia».
Amb una gran ovació acabà aquell acte memorable, que són
molts els ciutadans badalonins que encara avui el recorden.
El que en podríem dir la tercera etapa del projecte per a
resoldre el greu problema de l'atur forçós a la ciutat de
Badalona era aconseguida.
Ara bé: s'imposa que fem algunes consideracions de molta
importància, tant sobre les discussions de les proposicions
presentades al Congrés, com sobre les incidències que provocaren
en certs representants dels organismes rectors de la C.N.T., així
com sobre tot el que es va fer fins a la presentació de
l'anomenat dictamen a la primera autoritat local. I també
volem sospesar tots els pros i els contres, després dels 44
anys que han passat, des d'aquell esdeveniment. Ho farem, ben
concretament.
Tot i els anys que han passat, des del rebombori que certs
«intransigents» de la C.N.T. van organitzar contra aquell
projecte, no sabem veure, encara avui, en què i en quins aspectes
lesionava els principis i tàctiques de la C.N.T. Nosaltres no
en veiem cap ni un.
Com s'ha vist fins ara, quan els representants dels
166
Sindicats obrers oenetistes badalonins presentaren i lliuraren a les
autoritats locals el dictamen que entenien que resolia, en
principi, el problema de l'atur forçós, ho feren de poder a
poder, sense cap mena d'intromissió de terceres persones o
d'estaments estranys, i sense, també, cap intervenció de l'Estat.
Per tant, es digui el que es vulgui, segons la nostra més sincera
apreciació d'aquells fets, s'aplicà purament i simplement el
procediment de l'acció directa. I amb tota la responsabilitat
que el cas i el greu problema de l'atur forçós requeria de ferho,
si es volia evitar la gran ensulsiada que s'hauria produït,
segurament, entre els treballadors badalonins.
I ara anem a provar d'explicar com acabà aquell projecte que
una munió d'homes confederals i idealistes llibertaris intentaren
dur a terme, per tal de mitigar, si més no, la fam i la misèria que ja
començava a introduir-se dintre de centenars de llars proletàries.
No pas com a solució definitiva, puix que ja llavors —i ara,
amb més convicció que mai—, estem convençuts que per acabar
totalment amb el greu problema de l'atur forçós, que tants i
tants d'estralls està fent a tot el món, com, també, per acabar amb el
drama universal de la misèria humana, cal destruir totalment
l'actual societat capitalista i estatal i instaurar-ne una altra de
més justa, més racional i més humana. Però, continuem la
nostra narració.
L'ajuntament badaloní, reunit en sessió plenària, aprovà i
adoptà totalment i unànimement el dictamen que uns dies abans
li havia estat presentat pels Sindicats obrers addictes a la C.N.T.,
sense que cap dels components del consell municipal —tot i una
certa fredor que al començament existí per part d'alguns
regidors—, ja fossin de l'Esquerra Republicana de Catalunya,
que eren majoritaris juntament amb els d'Acció Catalana i els
de la Unió Socialista de Catalunya, i els del Partit Radical,
Lliga Regionalista i Tradicionalistes, que eren la minoria, hi
fessin la més lleu objecció. Ningú no votà en contra,
167