Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

totes. La victòria va ésser esclatant: els queviures
baixaren d'un trenta per cent i tots els comerços es
proveïren en abundància, perquè el govern de
Madrid, espantat pel que passava a Barcelona,
restringí força les exportacions al països
bel·ligerants.
Uns anys més tard, vam tenir la sort de conèixer
i de fer una bona amistat amb l'Amàlia Alegre,
que vivia al carrer de l'Om, número 31, en un
tercer pis, a Barcelona. En els seus darrers anys ja
havia perdut quasi del tot la lluminositat dels seus
ulls. Era vídua i vivia amb la seva filla, que la
cuidava amb molt d'afecte.
L'Amàlia Alegre va ésser una bona amiga,
molt bona amiga i com una gran mare de tots els
militants sindicalistes revolucionaris que actuaven
a la C.N.T. A quants i quants no amagà a casa
seva quan eren perseguits per la policia! Digna,
honesta i honrada aquella dona, l'Amàlia Alegre,
que figurarà en el anals de la història del
moviment revolucionari obrer de Barcelona.
II
L A R E V O L T A D E L E S C R I A D E S
Quin terrabastall no van armar les criades de
Barcelona quan es manifestaren pels carrers de la
ciutat comtal l'any 1918, per tal de cridar l'atenció
de l'opinió pública sobre la situació d'esclavatge a
què eren sotmeses, des de temps immemorial, per
part del «senyors»!
En efecte, una criada —una minyona, com
diuen a Catalunya— era, i és encara actualment, la
noia que, des de molt joveneta, els seus pares, que
generalment viuen en les contrades i poblets
camperols de l'alta Catalunya,
30
de l'Aragó o de Galícia, porten a «servir» a
Barcelona, Madrid, etc. ¡A servir a los señores!
Aquests señores eren gent de la noblesa, militars,
grans industrials, comerciants, metges i altres persones
de posició més o menys elevada que podia
permetre's el luxe de tenir criada. Això de tenir
servei, abans —i pensem que ara també—, «vestia»
molt, i així, certa gent explicava amb orgull: «fins
i tot tenim criada!». N'hi havia que fins en tenien
tres o quatre!
El que no explicaven aquells señores eren els
salaris que pagaven a aquelles desventurades ventafocs,
que s'havien de sotmetre a tot; eren salaris tan
esquifits que, fins i tot, fa vergonya recordar-los.
Generalment, eren allotjades en una habitació
miserable, llòbrega, a les golfes de la casa. Les
feien menjar a la cuina i gairebé sempre les
alimentaven a base de les deixalles que los señores no
havien pogut o volgut menjar. Les vestien d'una manera
rudimentària i quasi totes anaven, es pot dir,
uniformades: vestit negre, davantal blanc i sabates
baixes. Per a arrodonir més les coses, les obligaven,
els diumenges al matí, de bona hora, a anar a
missa. El que volia dir, doncs, que l'Església, una
vegada més, com sempre ha fet, aprovava i fins i tot
santificava la conducta escandalosa d'explotació de
què eren víctimes aquelles pobres criatures.
I no parlem de les criades que no havien vist el
món per un forat, que eren la majoria, perquè a
aquestes, una vegada col·locades a ciutat, ja es
cuidaven prou els señoritos i alguns señores
d'ensenyar-los-hi, aquest món i el forat... D'ací el
fet vergonyós que moltes, tot d'una, es veien amb el
ventre ple, i llavors eren acomiadades grollerament
per les respetables amas de casa, i havien d'anar a
infantar allà on podien, i després a parar als
prostíbuls per guanyar-se la vida, donant a dida els
seus fillets.
voler
L'organització obrera confederal, la C.N.T., va
31