Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

general, Joan Serret i Bruguera 4 , Felip Barjau, com a
enllaç político-militar 5 i Santiago Alonso 6 , que tenia la
missió de rebre part de la correspondència i d'arxivarla.
També residia a la mateixa ciutat de Badalona el
Comitè
familiars, en acabar la guerra d'Espanya, es refugiaren a
França, sense que mai més hàgim pogut tenir-ne notícies,
malgrat les continuades recerques que molts
companys han fet.
4 Joan Serret i Bruguera fou un destacat militant
confederal badaloní. Va ésser un dels homes de més
prestigi que tingué la C.N.T. a la ciutat de Badalona,
Finalitzada la guerra, s'exilià a França. Tornà a
Catalunya l'any 1949. El company Serret, a més de
militar en els rengles confederals i llibertaris, actuà
molt activament en el cooperativisme i en les societats
corals Claverianes. Pertot arreu on passà, la seva gestió
va ésser sempre encertadíssima, honrada i intel·ligent.
Aquest comportament exemplar donà com a resultat
que el seu prestigi personal fos immens en totes les
capes socials i polítiques de Badalona. Mori el dia 11
d'octubre de 1969 a Badalona. Al seu enterrament
civil, hi assistiren centenars de persones, les quals
volgueren manifestar llur simpatia i homenatge a
l'honrat militant.
5 Felip Barjau era un antic militant de la C.N.T. de
Barcelona. L'any 1923, s'instal-là a Badalona, on
treballà en el seu ofici de barber a la Cooperativa
d'obrers barbers. Fou també un entusiasta militant del
cooperativisme català. A darrers de l'any 1930
s'apartà de la C.N.T. i ingressà al partit Unió Socialista
de Catalunya, que capitanejava Serra i Moret. Va
morir fa uns anys, a l'exili, a Mèxic.
6 Santiago Alonso, «Trampa», fou un antic militant
de la C.N.T. i dels grups anarquistes de la F.A.I. Obrer
Metal·lúrgic, treballava a la fàbrica «Metalgraf» de
Badalona, d'on va ésser acomiadat, amb altres militants
cenetistes, l'any 1920, per la seva actuació sindical. Va
continuar actuant a la C.N.T. i en els grups anarquistes
fins a l'adveniment de la Segona República.
Seguidament s'afilià al partit Esquerra Republicana de
Catalunya. Des de finals de l'any 1931 fins a
l'acabament de la guerra exercí el càrrec de segon Cap
de la Guàrdia Urbana de Badalona. Dies després de
l'entrada dels franquistes en aquesta ciutat, fou afusellat
pels feixistes.
112
Nacional Revolucionari de la C.N.T. i d'alguns
grups anarquistes, que componien Armand Artal 7 com a
secretari, Pere Cané i Barceló 9 , Ramon Martínez 9 i
Antoni Blanco i Blanc 10 .
7 Armand Artal, militant dels grups anarquistes i de
la C.N.T. La seva actuació més important la
desenvolupà a Barcelona, Badalona i finalment a
València. Morí a la capital valenciana l'any 1967.
8 Pere Cané i Barceló, d'ofici vidrier. Actiu
militant de la C.N.T. durant tota la seva vida. Va tenir
nombrosos i importants càrrecs en l'organització
sindicalista revolucionària. Entre altres, secretari de la
Federació Local de Sindicats obrers de Badalona:
secretari de la Federació Nacional de la Indústria
Vidriera d'Espanya; Subsecretari del Ministeri
d'Indústria, mentre Joan Peiró en fou el titular,
durant la guerra, i alcalde de Badalona des de l'any
1938 fins a l'acabament de la guerra. Morí a l'exili, a
la capital de Mèxic, el 13 de novembre de 1973,
als 77 anys, quan feia dos mesos que s'havia jubilat del
treball.
9 Ramon Martínez, d'ofici contramestre del tèxtil.
Des de molt jovenet abraçà els ideals anarquistes. Actiu
militant de la C.N.T. i dels grups específics, tant en
temps de bonança com en els de clandestinitat. Vivia
com a refugiat polític, a França. Va morir a la ciutat de
Castres, (França), cl 8 de juliol de 1974, rodejat de
tots els seus familiars.
10 Antoni Blanco i Blanc, bé que de llinatge
aragonès, car havia nascut en un poble de la província
d'Osca, es pot dir que era un badaloní de soca i arrel.
També era de soca i arrel de la C.N.T. i dels grups
anarquistes, en els quals ingressà, de molt jove, l'any
1920. Va ésser detingut i processat diverses vegades per
les seves activitats sindicals i ideològiques. Xocolater
d'ofici, era animador d'una Cooperativa de xocolata de
Barcelona, situada a la barriada d'Hostafrancs. Durant la
guerra exercí diversos càrrecs que l'organització
obrera confederal li confià. Home de confiança de
Joan Peiró, aquest l'incorporà en el Ministeri
d'Indústria quan ell en fou el titular, en el govern de
Largo Caballero. Des de la meitat de l'any 1937 fins a
l'acabament de la guerra, exercí les funcions de
director de la fàbrica de productes químics «Casa Cros
col·lectivitzada», de Badalona. Passà a l'exili, on fou
internat en els camps de concentració francesos.
Posteriorment fou
113