Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Un cop les dretes van haver assaltat el poder, i els
aixecaments populars de Catalunya i Astúries de l'octubre de 1934
foren aixafats amb sang i amb l'empresonament de milers de
persones —comptant amb la impunitat que els concedia que a
tot Catalunya imperava l'estat de guerra—, els monjos de
Montalegre aprofitaren l'ocasió per a fer tornar, si us plau per
força, tots els malalts tuberculosos que hi havia a la Conreria a
l'Hospital de Badalona, sense donar el temps necessari a les
autoritats d'aquesta població per a poder-los acollir en bones
condicions. Alguns malalts, per manca de lloc i de llits, van
haver d'estar per terra alguns dies. El comportament inhumà i
salvatge dels monjos de la Cartoixa va causar una gran
indignació a tota la ciutat de Badalona. Àdhuc una bona part de
la gent de dreta no pogué menys que exterioritzar la seva
protesta. Els comentaris, doncs, no van ésser de massa bon gust
per als «frarots», nom amb el qual acostumaven a anomenar els
monjos aquells vells anticlericals que assistien a les reunions
clandestines que els cenetistes celebraven en els boscos de
Montalegre.
Vingueren les eleccions del 16 de febrer de 1936, que donaren
novament la victòria a les esquerres. Un cop ocupat el poder per
aquestes, les autoritats municipals de
hi frares amagats... En arribar al final, a una profunditat d'uns
15 metres, descobrireu una gran sala, amb una armeria molt ben
construïda, on hi havia arrenglerats un centenar d'armes
degudament greixades. A dintre les caixes hi havia les municions.
Aquelles caixes eren les mateixes en les quals s'havia transportat
tot aquell armament de l'estació de Montgat, via Tiana, fins a la
cartoixa. Hi havia encara les etiquetes, que els monjos no havien
tingut la precaució de fer desaparèixer, tan segurs estaven de
guanyar en les revoltes del 1934 i del 1936, que negligiren un
detall tan important. Per aquestes etiquetes és pogué saber les
persones de Tiana que, amb els seus carros, havien fet el
transport. Eren simples recaders que, de fet, no tenien res a
veure amb aquell contraban d'armes, com es va poder comprovar
de seguida.
198
Badalona no es preocuparen gens ni mica —ni se'n
recordaren, tampoc— de resoldre l'afront que els monjos de la
Cartoixa havien fet a tot el poble badaloní. Va haver d'ésser
l'organització obrera confederal la que, en un acte públic
celebrat al Teatre Victòria, i en un manifest imprès llançat als
quatre vents, exigís que els malalts tuberculosos que hi havia a
l'Hospital tornessin a ésser portats a Montalegre, però no a la
Conreria, sinó a baix, a la mateixa cartoixa, on els monjos
haurien de tenir cura d'allotjar-los convenientment, en llocs
provisionals, en espera de poder trobar i arranjar unes sales
adequades. L'esverament va ésser general, no solament entre els
monjos, sinó també entre les autoritats republicanes, les quals
deien que no comprenien —o no volien comprendre— la
pressa que tenien els sindicats obrers de la C.N.T. a resoldre
el problema.
Els esdeveniments polítics i socials es precipitaren ràpidament
a tot Espanya. Tant, que, finalment, tota la reacció es llançà al
carrer, amb el suport de l'exèrcit, pel juliol de 1936, per acabar
per sempre més amb la República. El poble, davant d'aquella
escomesa vil i premeditada, es defensà com pogué intentant
salvaguardar les institucions republicanes i democràtiques que ell
mateix havia escollit, després de molts anys de lluites i sacrificis.
Començaren els excessos, l'assalt i la crema d'esglésies i convents i
el matar gent. D'aquella fúria, no se'n lliurà tampoc la cartoixa i
els seus monjos. Centenars de persones, de gent del poble, van
ésser arrossegades a cremar la cartoixa. En aquest fet s'observà
un detall que cridà força l'atenció als esperits observadors, que
volem explicar. A part d'una colla de caps calents,
intervingué en el fet un capità de l'exèrcit espanyol que, en
aquells moments, es trobava estiuejant al poble de Montgat.
Fins aleshores, ningú no el coneixia de res, ni se sabia
quins eren els seus sentiments polítics, socials, religiosos o
patriòtics. Aquest capità, quan veié que a
199