Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

dient: «El jutge, senyor Céspedes, va celebrar una
detinguda conferència amb el president de
l'Audiència i amb el Fiscal de Sa Majestat.»
«Ahir, a la tarda, davant el Jutge de la Llotja,
prestaren declaració els quatre individus que foren
detinguts a la plaça de Catalunya [la nota ja torna a
mentir, puix que foren tres els detinguts a la plaça de
Catalunya i no quatre]. La declaració va durar prop de
tres hores i respecte a la qual es guarda absoluta
reserva.»
Aquesta nova nota oficial acabava dient: «Les
recerques de la policia tendeixen essencialment a
esbrinar el pla que tenien els organitzadors de
l'atemptat; no falta qui diu i assegura que hom pensava
perpetrar-lo en ocasió de trobar-se el senyor Martínez
Anido en un teatre,»
Ja és sabut de sempre que la policia «sap
inventar» les coses i els fets a la seva manera i
conveniència. Però en el cas de les notes que hem
reproduït textualment, no cal ésser massa fi per
adonar-se de les contradiccions, falsedats i d'un cert
«nerviosisme» qui hi ha.
Per la nostra part, explicarem el que
veritablement passà aquella nit, en el que fa referència
a l'«atemptat frustrat» contra el general Martínez
Anido. Un «atemptat» que ningú més que ell, d'acord
amb l'Arlegui, el comissari general d'Ordre Públic,
Agapito Marín, l'advocat Homs i el confident
Inocencio Feced havien ideat i organitzat.
Sí, és innegable que aquells homes, els companys
Josep Claramonte, Manuel Bermejo i Amalio Cerdeño
i Alcano, que deixaren llur vida en l'intent
d'«atemptat» contra el botxí dels treballadors de
Barcelona i la seva província, participaren en aquell
fet convençuts, fermament conscients, que eliminant
Martínez Anido s'acabaria d'una vegada per sempre el
martiri que sofrien ells i llurs companys d'ídees.
Àdhuc creien que s'acabaria la vergonya per la qual
havia de passar la ciutat de Barcelona i altres
poblacions de la província, com eren Badalona,
Mataró,
94
Manresa i Terrassa, en veure llurs carrers contínuament
tacats de sang proletària, per «obra i gràcia» de
Martínez Anido i dels governants de Madrid que els
cobrien. Però el que no sabien aquells tres obrers
militants de la C.N.T. i de l'anarquisme —que deixaren
llurs precioses vides en aquella tragi-comèdia de
l'atemptat—, com tampoc no sabien els altres sis
cenetistes que havien estat detinguts abans, és que havien
estat víctimes d'una maquinació monstruosa, inventada
pel mateix Martínez Anido, per Arlegui i el
comissari de policia Marín, amb el concurs dels
miserables Feced i l'advocat Homs.
Hom ja haurà remarcat que a la primera nota
publicada per la «Jefatura» Superior de Policia,
l'Arlegui deia que «el Cap Superior de Policia [el
mateix Arlegui] tenia notícies que per facilitar la
fugida dels qui havien de cometre l'atemptat tenien en
un lloc pròxim una moto-sidecar». I, més avall, la
mateixa nota deia encara: caigué en aquest moment,
mort pels dispars, l'aspirant senyor Florentino Pellejero,
i els altres funcionaris, en repel·lir l'agressió,
aconseguiren donar mort a un dels agressors, tot i que
abans l'esmentat els tirà una bomba de mà, que no va
explotar.» Nosaltres direm que aquesta bomba de mà,
així com les altres cinc de què disposaven els qui havien
de fer l'«atemptat», havien estat desarmades per la pròpia
«Jefatura» Superior de Policia i entregades després, per
mediació del «compañero» bilbaí, Florentino Pellejero, i
d'en Feced, a aquells companys assassinats. D'ací el fet
que quan els «executors» de l'atemptat s'adonaren del
parany del qual havien estat víctimes, en veure que
Pellejero disparava contra ells i que les bombes no
esclataven, el mataren. En Feced, però, aconseguí
d'escapar-se com una anguila, i així es lliurà d'ésser
també «premiat» com es mereixia pels serveis prestat a
la policia.
La policia sabia prou bé qui era l'Amalio
Cerdeño, el que s'escapà. Fou encara en Feced qui
«indicà» on vivia
95