Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

l'hora de la veritat, el que havia promès de fer es tornà aiguapoll.
El molt malvat no solament no va fer honor a la paraula
donada a l'home que estava a punt d'ésser jutjat, sinó que va fer
tot el contrari. I això és tan cert que, potser, l'única acusació
«seriosa» que es va fer en el Consell de Guerra contra Peiró va
ésser la seva, en un informe escrit que va presentar al tribunal. I
la «seriositat» d'aquella acusació consistia a afirmar que en
Peiró, en companyia de Francisco Ascaso i Bonaventura Durruti,
durant la setmana Tràgica de Barcelona, de l'any 1909, havia
estat vist ballant amb un esquelet de monja pels carrers de la
capital catalana, després de profanar les sagrades tombes de
religioses que hi havia en els convents. Aquesta tan
maquiavèl·lica com estúpida acusació va fer molt de pes en la
balança a l'hora de condemnar a mort en Peiró. Cal recordar
que tant l'Ascaso com en Durruti, durant la Setmana Tràgica,
eren uns nois i que cap d'ells no vivia a Barcelona. El primer
era a Saragossa i anava a l'escola, i el segon, que havia nascut el
mes de juliol de 1896 a León, tenia, l'any 1909, tretze anys. Tant
l'un com l'altre no arribaren a Barcelona fins l'any 1923...
Aquesta acusació, doncs, era ridícula, vil i estúpida.
Va ésser a primers del mes de juliol del 1942 quan es va fer
un nou i darrer intent per doblegar Peiró. Aquesta vegada, alhora,
s'intentà també de corrompre el company Josep Pellicer, un
destacat militant cenetista i llibertari de València, que es trobava
també empresonat i processat. Josep Pellicer havia d'ésser afusellat
més tard. Tant en Peiró com en Pellicer es negaren rodonament a
acceptar el que els proposaven a canvi de llur llibertat.
La nova negativa d'en Peiró a col·laborar amb el franquisme,
fos en l'aspecte que fos —i aquesta vegada secundat pel company
Pellicer—, va ésser el que va precipitar la celebració del consell
de guerra que l'havia de condemnar a la pena de mort, el dia 21
de juliol de 1942. A
344
partir d'aquella nova negativa d'en Peiró, la seva sort estava
decidida; «puix que no accepta res ni vol saber res de nosaltres,
el millor i el més expeditiu és que l'afusellem al més ràpidament
possible», varen dir les més altes instàncies del règim franquista.
Aquesta decisió va ésser confirmada, dies després, amb les
paraules que va pronunciar el capità general de València, Eliseo
Alvarez Arenas, en dirigir-se a l'oficial defensor d'en Peiró,
que li anà a suplicar que suspengués l'execució: «Por encima de
mi, por arriba de ti, estan los supremos intereses de la Pàtria y
del Estado. Si ellos han decidido que Peiró muera, que muera
con el un ministro de la maldita República, contra la que nos
levantamos. Además ni tu ni yo vamos a apretar el gatillo, però
tampoco podemos impedirlo».
Després de la darrera negativa d'en Peiró a col·laborar amb el
feixisme espanyol, els tràmits de l'anomenada justícia militar es
precipitaren ràpidament i sense tenir en compte els preceptes del
Codi Penal Militar. Així, el que no es va fer en quasi 18 mesos
s'organitzà a corre-cuita: la celebració del consell de guerra, la
paròdia, diríem millor, en la qual havia d'ésser condemnat a
mort irremissiblement Joan Peiró.
Els primers anys de l'ocupació franquista de València, de
l'any 1939 al 1942, com en quasi totes les contrades en què
entraren els «nacionales», es varen cometre veritables atrocitats
jurídiques. Tanmateix, sembla —segons testimonis d'aquella
època— que durant el mandat dels capitans generals Francisco
Aranda i Manuel Cànovas la Cruz la instrucció dels sumaris,
així com els judicis davant els tribunals militars, es realitzaren
amb unes certes garanties i es tenien en compte els drets que el
Codi de Justícia Militar reconeix a favor dels encartats, unes
drets que són més restrictius que els que concedeixen les lleis
penals civils. Però, arran de la presa de possessió de la capitania
general del general Eliseo Alvarez
345