Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

—Tu creus, honradament, que, amb set mil pessetes, es
poden comprar gaires pistoles i municions, i a més, passar-les
pels Pirineus i fer-les arribar a Barcelona?
El destacat militant cenetista li respongué, amb sinceritat, i
amb amargor: «Sí, ja ho sé. Amb aquests diners no n'hi ha ni per
anar a prendre una orxata a València. Però cal que donem un
exemple de l'austeritat i honradesa amb què actuem els homes
de la C.N.T. Per això cal anar a França, i desafiant els perills
que aquesta missió significa per a tu i per als homes que
t'hagin d'ajudar, dur-la a terme, passi el que passi».
Tot i que mai, dins del nostre moviment cenetista, no
existí cap mena de disciplina per als seus militants, aquell
mateix dia, el meu amic i company després, sortia de
Barcelona cap a la frontera, on va establir contacte amb vells
amics i companys del poblet de Garriguella, els quals, des
de feia molts anys, eren uns dels més fervents i desinteressats
col·laboradors en els nostres treballs de conspiració. Per exemple:
passar clandestinament d'Espanya a França i viceversa molts
centenars de militants obrers i polítics perseguits; passar tota mena
de propaganda escrita i armes, si calia. Naturalment, el meu
amic, abans de sortir de Barcelona havia convingut el pla
d'execució per passar les armes i s'havien designat els homes
que participarien en el pas.
Després de traspassar la frontera, el meu amic es dirigí a
Béziers, on contacte amb un amic francès que, en aquella
època, tenia una armeria. Li va dir el que volia i els diners
que portava. L'armer va arrufar una mica força el nas, i li
contestà que amb aquella quantitat exigua no era pas gran cosa
el que li podia comprar, ni de bona qualitat. Tanmateix,
després de fer diferents càlculs, digué que aquella mateixa nit
sortiria cap a la ciutat de Saint-Etienne, i que al cap de dos
dies seria de retorn i li podria vendre unes 75 pistoles,
146
amb les municions corresponents. Li encarregà que, mentrestant,
ell convertís les 7.000 pessetes en francs.
El meu amic, sense perdre temps, es va posar en relació
amb uns bons amics i companys de Béziers, els quals li
mereixien confiança, des de tots els punts de vista. Per canviar
les pessetes en francs, li aconsellaren que anés a trobar un
«compañero» que, des de feia molts anys, es dedicava al
comerç de robes, venent-les pels mercats del departament de
l'Hérault. Ell, a aquell «compañero» el coneixia prou bé. El
va anar a trobar a casa seva, i li va exposar del que es tractava.
El «compañero» va acceptar l'encàrrec i anà a canviar les 7.000
pessetes a una banca. Al cap de dues hores, el comerciant li
entregava els francs. El que el meu amic no li va pas dir,
ni li interessava de dir-li, és en què havien d'ésser invertits
aquells diners.
Una vegada resolta la qüestió del canvi de moneda, el meu
amic, amb els 10 o 12 companys bicerrois que havia contactat,
estudià la millor manera de transportar les armes fins al peu de
les muntanyes pirinenques i de passar-les a Espanya. Calia,
sobretot, prendre el màxim de precaucions per evitar
complicacions amb les autoritats franceses.
El vespre del mateix dia, mentre el meu amic, amb un altre
company, sopava en el vell restaurant «Descente de la
Citadelle», es presentaren dos amics més dels que estaven al
corrent de l'operació, i, força esverats, els digueren que certs
elements que es deien ells mateixos «extremistes» espanyols,
estaven cercant per la ciutat l'emissari de Barcelona, per fer-lo
desaparèixer del món dels vius. El meu amic els va
tranquil·litzar de la millor manera que va saber, dient-los:
— On són ara, en aquests moments, els meus matancers?
— Doncs ara, i com sempre, es troben al Bar Cristal,
fent la seva «revolució social» —respongué en Car-
147