Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Manuel Simón, Anselm Roig, Marc Roig,
Antoni Olivares, Josep Cinca, el cambrer
Salari, en Miralles i Lluís Calderón, entre altres.
No hi mancava, com a apèndix, la famosa banda
d'en Lasarte, que es dedicava també a assassinar
militants cenetistas, emparada i protegida pels patrons
i les autoritats.
En algunes poblacions de Catalunya,
especialment de la província de Barcelona, hi havia
també altres elements destacats dels «Sindicats
Lliures», i alguns de força anomenada i de
«prestigi» com a pistolers, els quals, moltes
vegades, anaven, a actuar a Barcelona o a altres
indrets. A la ciutat de Badalona, per exemple, n'hi
havia una bona collita: Joan Torrents, Pere
Montgay, Enric Sanjosé, Seculorm, tots carlins, i els
ex-anarquistes Josep Arqués i Bru Codina i Solé, els
quals eren assessorats i dirigits pels ex-anarquistes
Miquel Rovira, Jaume Rosés, Josep Rius i Josep
Garriga i Arquer. Aquest darrer, per més escarnis,
havia estat un dels fundadors de la C.N.T., l'any 1910.
A aquests, cal afegir-hi, encara, els germans Olària,
Rossend Recasens, tots vidriers, que havien pertangut
als rengles confederals i anarquistes i que van jugar
un gran paper dintre els «Sindicats Lliures».
A Berga hi havia els anomenats Vilajoana (a)
«El Tronqui» i en Serra, els quals anaven a actuar a
Barcelona, i que a Manresa prengueren part en
l'atemptat contra Àngel Pestaña, el mes d'agost de
1922,
A Manresa també n'hi havia alguns. El més
destacat era en Vinyals.
A Sabadell, bé que els «Sindicats Lliures» no
pogueren arrelar-hi, no hi mancaren tampoc alguns
pistolers que anaven a exercir el seu «ofici» a la
capital catalana. Un, per cert, era en Florenci Grímau
i Pallàs. Tanmateix, foren ells qui a la capital del
Vallès Occidental assassinaren el militant cenetista
Josep Artigas, cl dia 2 de setembre de 1921.
58
A Mataró, el qui feia d'indicador i assenyalava els
cenetistes a abatre, no era altre que L. Mas.
Hi havia també pistolers del «Lliure» a Reus i
en algunes altres localitats catalanes.
Aquest estol de «personatges» que acabem d'esmentar
eren la flor i nata dels «Sindicats Lliures» a Catalunya.
Darrera, hi havia una colla d'homes i alguns
organismes que els prestaven suport i els finançaven. Per
exemple, la Unió Patronal, que presidia Fèlix
Graupera, de la qual formaven part com a directius
Francesc Junoy, Joan Miró i Trepat, Modest Batlle,
Francesc Combes, Ignasi Comes, Eloi Detouche,
Felip Pons i Solanes i Pere Renom; el Fomento del
Trabajo Nacional i els potentats i reaccionaris Alfons
Sala, el comte de Caralt, Josep Bertran i Musitu,
Gaietà Vilella, Lligé, Joan Ventosa i Calvell,
Francesc Cambó i molts altres que farien interminable
aquesta relació. I no era cap secret, tampoc, que eren també
tolerats, secundats i fins i tot subvencionats per les
caixes secretes de l'Estat, per Eduardo Dato, president
del consell de ministres, per Gabino Bugallal, ministre de
la Governació, i pels generals Mílans del Bosch,
Miguel Arleguí, Severiano Martínez Anido i Emilio
Barrera. Milans del Bosch i Emilio Barrera mentre
exerciren la Capitania General de Catalunya, els
anys 1920 i del 1923 al 1928, respectivament.
Aquells tristament famosos «Sindicats Lliures» foren
coberts i sostinguts per la policia. Entre els policies
que s'hi distingiren, i força, podem citar el comissari
general de la Jefatura Superior de Policia, de
Barcelona, Agapito Marín, i els inspectors Honorio
Inglés, Pita, Romero i Polo. No cal dir que, també, la
benemèrita guàrdia civíl aportà el seu concurs a
aquella obra criminal. I no parlem del Sometent, que
s'ajupí i acceptà de perseguir els militants obrers de
casa nostra.
A Badalona, els assassins del «Lliure» van ésser
ajudats, de manera oberta i sense cap mena
d'escrúpols, per molts patrons. Els que més es
distingiren foren els
59