Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

de la C.N.T. —naturalment, per acord de tota l'organització
confederal— havia contret amb Sánchez
Guerra, com anteriorment amb en Macià, no eren
altres que «una vegada aquells dos polítics
conspiradors contra la tirania i els seus seguidors es
llancessin al carrer d'una manera revolucionària, el
Comitè Nacional de la C.N.T. declararia la vaga
general a tot Espanya, secundant el moviment en tots
els terrenys». Per tant, el Ple Nacional de la C.N.T.
acordà quasi el mateix que havia demanat Fermin
Galán, i que a aquest darrer li havia estat refusat de
manera categòrica. L'heroic capità Galán —cal dir-ho
perquè creiem que sempre hi ha hagut un cert interès
a amagar algunes coses sobre les seves veritables
intencions, els seus plans i la seva actuació en aquells
anys de conspiració— demostrà ésser més honest,
més lleial i més honrat amb els cenetistes i els
llibertaris, que no pas ho foren Sánchez Guerra i el
mateix Francesc Macià. Ho prova, amb evidència
esclatant, el fet que en el cas de Sánchez Guerra, tot i
que en el Comitè Revolucionari que aquest havia
constituït hi pertanyia un delegat directe del Comitè
Nacional de la C.N.T., quan l'ex-president del
consell de ministres de l'Estat espanyol, intentà de
sublevar-se a València, el 29 de gener de 1929, no ho
advertí, ni ho comunicà al Comitè Nacional de la
C.N.T. I en el cas de Francesc Macià, quan l'intent de
Prats de Molló, s'esdevingué el mateix. Com sabem,
ambdós moviments fracassaren abans de néixer.
Com el mateix Pere Foix confessa en el seu llibre, el
Comitè Nacional de la C.N.T. trencà les relacions no
solament amb el Comitè Nacional Revolucionari, ans
també arribà a trencar-les —per les mateixes raons—
amb el Comitè Regional de la Confederació del
Treball de Catalunya, que residien, com ja s'ha dit, a
Badalona. Si bé aquests dos Comitès no gaudien de la
simpatia d'una part dels militants cenetistes de
Barcelona i d'alguna contrada catalana, tenien el
suport i l'ajuda de
126
bona part dels militants confederals i dels grups anarquistes
de la capital catalana i d'alguns pobles de la
seva província, la qual cosa els conferia el dret de
continuar la relació conspirativa amb Fermin Galán,
Per això, doncs, continuaren entrevistant-se amb ell,
nombroses vegades.
El resultat d'aquelles entrevistes tingudes al castell de
Montjuïc fou que les coses avançaren força. Tant
avançaren, que, si no hagués fallat, com fallà, una
bona part de la militància confederal i de la que es
deia anarquista de Barcelona, segurament que els
plans de la insurrecció que havia preparat tan
meticulosament Galán, amb la col·laboració dels
«minyons de Badalona», s'haurien dut a terme, amb
totes les conseqüències. Cal que expliqui, per tant, en
què consistien aquells plans revolucionaris
«fantasiosos», com els titlla l'amic Pere Foix.
Si bé es veritat, com diu en Foix, que en Peiró sofria
«amb motiu d'aquell enrenou provocat per
l'abrandament que causà en Fermin Galán», jo puc
assegurar que aquest no sofria pas menys en veure la
desconfiança que l'organisme rector de la nau
confederal sentia envers ell. Per això, per tal de
vèncer aquella desconfiança, proposà constantment al
Comitè Nacional de la C.N.T. sempre per mitjà dels
«nois de Badalona»— que una representació directa
d'aquell Comitè Nacional pugés al castell de
Montjuïc, per entrevistar-se amb ell i examinar
conjuntament els seus projectes conspiratius i
estudiar amb l'organisme màxim confederal la
manera de dur-los a la pràctica. Aquesta proposta que
Galán va fer repetidament no fou tampoc acceptada.
El Comitè Nacional de la C.N.T. es negà sempre a
pujar a Montjuïc per entrevistar-se amb Fermin
Galán 18 .
18 Malgrat que García Birlan afirmà a l'autor d'aquest treball
que ell havia pujat una vegada al castell de Montjuïc a
visitar en Galán com -més endavant expliquem, aquesta
asserció és desmentida per tots els components d'aquell
Comitè Nacional, que he consultat més tard.
127