Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

franquista. Totes aquelles persones s'oferien a fer tot el que
calgués per salvar Joan Peiró.
A més, el defensor, tot i la feinada que tenia, no parava de
treballar en la defensa del nostre amic. Juntament amb les
persones esmentades i d'altres que eren amics personals d'en Peiró
es traslladaren a Barcelona, a Mataró i, fins i tot, a Madrid en
cerca de les persones que estiguessin disposades a testimoniar a
favor d'ell. I, naturalment, en trobaren moltes, perquè eren moltes
les persones a les quals en Joan Peiró havia salvat la vida, en
iniciar-se la revolta feixista, amb l'enèrgica posició que adoptà
en oposar-se i denunciar públicament —amb perill de la seva
vida— la desgraciada actuació d'alguns irresponsables,
pertanyents a totes les organitzacions, que trobaven un sàdic plaer
assassinant molts ciutadans. Uns irresponsables que amb llur
actuació no feien altra cosa que comprometre, i ben
seriosament, els interessos de la Revolució que s'iniciava, a
mesura que s'anaven vencent els militars insurgits, els
capitalistes, l'Església i el més refinat de la reacció espanyola,
que feien causa comuna amb els primers. Per cert que una de les
moltes persones que el defensor d'en Joan Peiró va anar a visitar,
per demanar si estaven disposades a testimoniar a favor del seu
patrocinat, va ésser el tinent coronel que, el dia 19 de juliol de
1936, manava el Regiment d'Artilleria rodada número 7, que
estava de guarnició a Mataró. En rebre la visita i exposar-li'n el
motiu a aquell tinent coronel li saltaren les llàgrimes, i va
explicar que, gràcies a aquell obrer vidrier mataroní, ell i els
altres oficials de l'esmentat Regiment havien salvat la vida.
Igualment van anar a visitar Luys G. Santamarina, conseller
nacional de Falange, Inspector dels Sindicats d'aleshores i director
del diari «Solidaridad Nacional», de Barcelona, imprès a la
imprenta de l'antiga «Solidaridad Obrera», de la C.N.T.
Santamarina es comprometé a testimoniar, el dia del consell de
guerra, i abans si calia, en defensa d'en
352
Peiró, en agraïment al que aquest i alguns intel·lectuals
barcelonins van fen per salvar-lo d'una mort segura.
Una vegada finalitzades totes les gestions realitzades a
Catalunya, sempre acompanyat d'alguns dels amics mataronins
esmentats, es traslladaren a Madrid, on, amb la mateixa finalitat,
visitaren Francisco Ruiz Jarabo, que en aquella època era director
general de Treball, en el seu despatx del Ministeri, que en aquell
temps regia José Antonio Girón de Velasco, situat al darrer de
San Bernardo. En exposar-li el motiu de la visita, Ruiz
Jarabo els va fer grans elogis d'en Peiró i els va dir que, a més
de treure'l de la presó de Cuenca, va treure també el seu
germà, i així pogueren salvar la vida. Però, en dir-li que
suposaven que no tindria cap inconvenient a comparèixer davant
el consell de guerra contra l'home que els havia salvat la vida,
per tal de manifestar el que els acabava de dir, Ruiz Jarabo els
contestà, sense immutar-se «que, dado el cargo que
desempeñaba, le era totalmente imposible comparecer ante
ningún tribunal; que podia darles cuantos testimonios escritos
quisieran; y que quien podia comparecer era su hermano
Dàmaso, puesto que éste era un simple magistrado de un tribunal
laboral, por lo que su testimonio no le comprometería como a
él ante sus superiores jeràrquicos». Com per compensar el seu
comportament, els va assegurar que el ministre Girón faria tot el
possible a favor d'en Peiró.
El defensor militar, Lluís Serrano, i l'Andreu Serra, que
l'acompanyava, van sortir d'aquell despatx oficial fastiguejats i
convençuts que tot el que els havien promès s'acabaria amb
paraules i que res de positiu no es faria per salvar la vida de Joan
Peiró. I així va ser. Tanmateix, cal dir que, encara que aquells
germans Ruiz Jarabo i altres personatges haguessin intervingut
coratjosament, tampoc no haurien aconseguit de salvar la vida
d'en Peiró, perquè existien unes forces que estaven disposades a
matar-lo. Però els germans Ruiz Jarabo tenien el deure
353