Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

ton. Per poder completar l'alimentació dels malalts tuberculosos,
s'adquiriren unes deu vaques, les quals donaven, amb
escreix, la llet necessària per a ells. El manteniment d'aquell
sanatori costà pocs diners a l'ajuntament de Badalona, puix que
si bé és veritat que pagava el personal tècnic i els set o vuit
homes que el guardaven, i, a més, havia despès uns centenars de
milers de pessetes per realitzar les obres que s'hi efectuaren i els
aparells que s'hi instal·laren, en canvi, una bona part dels llegums,
de les patates, de la llet i del vi que s'aconseguia a les
terres del sanatori, es baixaven, mentre durà la guerra, a
Badalona, on es repartien gratuïtament a l'Hospital, a la Casa
Empar i a la casa dels vells, coneguda amb el nom de Can
Gussi, prop de la barriada de Canyet.
De les dificultats de tot ordre d'aquells anys de guerra, el
sanatori de Montalegre i els seus malalts a penes se'n ressentiren.
D'aquí ve, potser, que ben aviat començaren les enveges, les
trifulgues i la política de campanar a què tan acostumats
estàvem abans de l'alçament franquista, per part de quasi tots els
partits polítics de casa nostra. Aquesta vegada, però, els trets
partien d'alguns consellers de la Generalitat, els quals cobejaven
—i de quina manera!— aquell sanatori que els badalonins havien
estat capaços de crear, salvant i defensant tot el que es pogué
de la cartoixa, entre moltes altres coses precioses, les vides dels
seus monjos i la biblioteca. En aquest esforç de salvament i de
creació, fet pels badalonins amb perill, fins i tot, de llurs vides,
no hi va participar ningú, ni els mateixos tianencs que, per cert,
tenien el deure de fer-ho, ningú no va ajudar-los. Per tot
això, els badalonins antifeixistes es mostraren ferms i decidits a
no deixar-se prendre aquella cartoixa que ells sols havien salvat i
restaurat. Restaurat, en el sentit d'instal·lar-hi un sanatori en el
qual poguessin instal·lar-s'hi els malalts atacats per la
tuberculosi.
Les amenaces que es prendrien mesures enèrgiques
204
per a fer «restituir» o «alliberar» la cartoixa, cada dia
creixien. Per parar en sec aquella ofensiva bèstia i estúpida,
calgué que l'ajuntament de Badalona —llavors ja havien
desaparegut els Comitès antifeixistes i els de Salut Pública—
desplacés una comissió presidida pel seu alcalde, i formada per
representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals, a
Barcelona, on s'entrevistà amb el President de la Generalitat,
Lluís Companys, i els consellers de Sanitat i Assistència Social,
de Cultura i de Governació. L'entrevista, en alguns moments,
va ésser molt oratjosa, i vingué d'un fil que no es trenqués tot.
Calgué el tacte i la intervenció vigorosa de Lluís Companys per
a evitar-ho. Les coses, doncs, quedaren en el lloc que estaven. Els
badalonins, per la seva part, declararen que, una vegada el
sanatori fos ampliat, estaven disposats a convertir-lo en
comarcal, amb la condició, però, que sempre estaria sota la seva
direcció des del punt de vista administratiu, tècnic i mèdic, si bé
acceptarien la inspecció de la Conselleria de Sanitat i Assistència
Social de la Generalitat de Catalunya.
Semblava talment que era escrit que la cartoixa i el sanatori
de Montalegre continuarien essent víctimes de la cobejança dels
ambiciosos i dels qui no reculen davant de res per tal
d'aconseguir llurs propòsits, per més monstruosos que siguin.
Aquesta vegada l'ofensiva la va emprendre el president del
govern espanyol, senyor Juan Negrín. Aquest va demanar al
president de la Generalitat, senyor Lluís Companys, que
intercedís prop de l'ajuntament de Badalona perquè una neboda
seva pogués ingressar al sanatori de Montalegre, per guarir-se de
la tuberculosi. Negrín, en demanar aquell ingrés a Companys, ho
va fer perquè sabia «de bona font, que aquell sanatori estava ben
situat en tots els aspectes: altura, climatològic, etc., i també
perquè tenia ben organitzat el servei mèdic». No hi hagué cap
mena d'inconvenient a acceptar aquella neboda de Negrín. Va
ésser tractada
205