Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

el seu lloc, defensant l'alta institució de la Generalitat de
Catalunya. Per nosaltres, els dos homes que encarnaren i
dignificaren Catalunya contra l'oprobi i la pressió centralista
de l'Estat espanyol no foren altres que en Jaume Compte i
l'Enric Pérez Farràs, sense oblidar, naturalment, els altres que
moriren en aquella jornada, com en Manuel G. Alba, i en
Bardina, morts ambdós al C.A.D.C.I., Agustí Carola, en Joan
Mainegre, cenetistes, i en Ramon Mainegre, ugetista, assassinats
aquests tres darrers al poble de Campdevànol, de la comarca del
Ripollès.
En Jaume Compte, amb el sacrifici de la seva vida, demostrà
que defensava les llibertats catalanes i els drets adquirits, i per
adquirir encara, de les classes treballadores, que tant estimava, per
ésser carn de la seva carn i sang de la seva sang. En Jaume
Compte, que era un home d'una fogositat exaltada, prompte i
audaç alhora, era dels pocs militants del catalanisme que
comprengué —després de la dolorosa experiència que sofrí
durant la Dictadura del general Primo de Rivera i després amb
l'adveniment de la República —que no era possible una
Catalunya lliure sense la llibertat econòmica, social i política dels
treballadors. És per això, doncs, que lluità i va morir Jaume
Compte.
En canvi, el comandant Enric Pérez Farrés, si bé no tenia
unes concepcions ideològiques tan àmplies com les d'en Compte,
lluità en defensa de la integritat d'unes institucions ciutadanes que
el poble, el mateix poble, havia conquerit. La fermesa de les seves
conviccions la demostrà, més tard, quan l'aixecament feixista del
19 de juliol de 1936, en llançar-se al carrer, amb les armes a
la mà, per defensar la República, amenaçada per la facció i en
convertir-se en company de lluita d'en Bonaventura Durruti,
anarquista i militant cenetista, al front d'Aragó.
En Jaume Compte i en Pérez Farrés, com tots els altres
militants que hem esmentat més amunt i tots els
302
que caigueren en aquells fets revolucionaris del 6 d'octubre de
1934, mereixen l'estima i el record perenne de totes les persones que
lluiten pels ideals de llibertat i pel benestar de tots els pobles.
.
VIII
D A N I E L C AR D O N A
Ha estat sempre una mena de malaltia que ha sofert molta gent
del nostre moviment anarco-sindicalista creure —i sostenir
públicament— que nosaltres hem estat i som els més
revolucionaris. No solament els més revolucionaris, ans també «els
més i millors» de tots els idealistes. Aquesta creença,
naturalment, manta vegada ha estat desmentida pels fets i pels
homes que produeixen els fets.
En el transcurs dels molts anys que portem de brega hem
tingut ocasió de conèixer infinitat d'homes que, tot i que no
compartíem les mateixes idees, és de justícia proclamar que foren
uns autèntics idealistes i revolucionaris d'avançada. Que el seu
idealisme i revolucionarisme no tenien res a veure amb aquelles
persones que, d'aquests dos conceptes, en fan un ofici i en són uns
veritables demagogs i mercaders.
Ací voldríem parlar i fer una mena de retrat d'un d'aquells
homes admirables: en Daniel Cardona i Civit. I ensems,
voldríem retre-li homenatge. Tot i que estem segurs que el nostre
retrat donarà una imatge ben pàl·lida de la seva personalitat, i
que les nostres paraules no podran expressar tot el que de bo —
que era molt— hom podria dir de la seva vida.
Però segurament que més d'un lector es preguntarà:
303