Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

a Barcelona. «No, allò no podia ésser!», segons ells. Ràpidament
enviaren emissaris a la capital catalana per a fer desistir en
Macià «de aquella enormidad». L'Avi, tanmateix, es resistia.
Calgué que, des de Madrid, enviessin una delegació integrada
per Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Nicolau
d'Olwer a negociar amb en Macià per a fer-li rectificar el que
havia fet. Li van fer promeses... Li oferiren allò i el de més
enllà..., per a més endavant. Finalment, en Macià va rectificar i
accedí, el 17 d'abril, a transformar la República Catalana en
Generalitat de Catalunya, institució de la qual fou President fins
a la seva mort. No hi hagué, doncs, República Catalana.
En Francesc Macià començà a fer consultes per a formar el
primer govern de la Generalitat. Cridà en Daniel Cardona i va
oferir-li una Conselleria en el govern català. L'escena va ésser
dramàtica. En Cardona, fidel a les seves idees i a la seva
conducta i trajectòria política de sempre, es negà rodonament,
amb tota energia, a acceptar el càrrec que li oferia el President,
acusant l'Avi de trair els alts interessos de Catalunya i dels
catalans. Daniel Cardona i els seus amics sortiren del Palau de
la Generalitat fastiguejats i avergonyits de la baixesa, segons ells,
que en Macià i els seus consellers polítics acabaven de cometre
envers el poble de Catalunya. Tanmateix, cal dir que, bé que
en Cardona atacà el President Macià sempre que cregué que era
just de fer-ho, també el respectà sempre i mai no deixà d'estimarlo.
Desapareguda la República Catalana, en Daniel Cardona i
els seus amics polítics, sense perdre temps, crearen l'organització
separatista «Nosaltres Sols!» i publicà un setmanari amb el
mateix títol. Amb el pseudònim de «Vibrant», en Cardona, des de
les planes d'aquell portaveu del separatisme català, denuncià
enèrgicament certs homes representatius de la nova situació política
catalana.
Vingué la revolta del 6 d'octubre de 1934. Daniel Cardona i
els seus amics es llançaren a la lluita, malgrat
312
les coses que els separaven dels altres partits republicans
catalanistes. D'aquell moviment revolucionari fracassat, en
Cardona en tocà una vegada més les conseqüències, i hagué
d'exiliar-se novament a França. Aquesta vegada residí a París.
No pogué tornar a casa seva fins després del triomf electoral de
les esquerres del 16 de febrer de 1936, quan el nou govern decretà
l'amnistia general.
Quan els militars espanyols, amb les dretes i les jerarquies de
l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana, s'alçaren contra la
República, el 17 de juliol de 1936, en Cardona i els seus amics
de «Nosaltres Sols!» s'ajuntaren a totes les forces antifeixistes en
el combat per a esclafar els facciosos que encarnaven la reacció
espanyola. En Cardona, en representació de la seva organització,
formà part d'un organisme que depenia del Comitè Antifeixista
de Catalunya.
Pocs dies després, els feixistes ja havien estat derrotats a tot
Catalunya. Les columnes de combatents republicans que sortiren
de Barcelona, sota el comandament d'en Durruti i del comandant
Enric Pérez Farràs, avançaven victoriosament per les terres
d'Aragó, foragintant-ne les forces feixistes. En aquells mateixos
dies, el Comitè Antifeixista de Catalunya encomanà a Daniel
Cardona una missió especial al front aragonès. Cardona la
complimentà com se li havia demanat, i quan es disposava a
tornar a Barcelona, per tal d'informar del compliment de la seva
missió, va ésser detingut a Casp, sense gaires miraments, per un
grup d'homes armats, que el traslladaren a la capital catalana
com un vulgar feixista,
El mateix dia de la detenció d'en Cardona, a la nit, el qui
això escriu va rebre a Badalona una notificació telefònica, des
de Barcelona, de l'ex-separatista, militant confederal i llibertari
Jaume Balius i Mir, pregant-li que amb la màxima urgència es
presentés al cafè «Lion d'Or» de Barcelona, perquè davant el fet,
més que greu, que s'esdevenia, li calia el meu ajut per a evitar el
que ja li semblava inevitable.
313