Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

como ministro de Orden Publico del actual régimen. Fue austero
administrador y enérgico gobernante. Por eso en Martínez Anido
se cebaron la difamación y la calumnia». I en la mateixa nota, el
diari retreu allò que escrigué Miguel de Cervantes: «sin
embargo, la verdad flota sobre la mentira como el aceite sobre el
agua».
Perquè es així, perquè la veritat sempre sura, podem afirmar,
amb proves, que el general Severiano Martínez Anido mai no va
ésser un home auster. Com pretén el diari «A.B.C.» fer-lo passar
per un home auster i honrat, quan, que nosaltres sapiguem, mai
no va fer penitència pública de tots els crims i malifetes comesos
en el transcurs de la seva massa llarga vida? Sembla ésser cert
que Francesc Cambó, tot i que sempre estigué al servei de l'alta
plutocràcia catalana i espanyola, sempre sentí una certa repugnància
envers el general Martínez Anido, perquè el considerava
un home brut de llot pestilent i tacat de sang humana, bé que
algunes vegades els veiérem tots dos junts, en algunes
fotografies que publicaven les revistes il·lustrades de l'època.
L'any 1887, a Martínez Anido, que aleshores era tinent de
l'exèrcit espanyol, li fou encarregada la missió d'anar a L'Estartit,
prop de Torroella de Montgrí, al front de 25 soldats, per tal
d'establir un cordó sanitari que evités el desembarcament de tota
persona que vingués d'Itàlia, on s'havia declarat la terrible
malaltia del còlera. Sempre hem pensat que no va fer res per a
evitar-ho, puix que a la petita vila de Torroella de Montgrí hi
hagueren més de 300 defuncions, causades per aquella pesta.
Com volien que el tinent Martínez Anido s'ocupés de prendre les
mesures profilàctiques que calien per evitar o si més no per
minimitzar l'entrada del còlera a la Costa Brava catalana, si quasi
tot el temps el dedicava a córrer darrera de les noies i les dones
casades, com sempre va fer en el transcurs de la seva vida,
arribant a tenir amistançades a dojo i fotent fills per tot arreu?
Algun d'aquests fills, per cert, quan tingué consciència d'home,
renegà d'una manera vigorosa i valenta de la paternitat del seu
pare, en Martínez Anido.
Aquest era l'home auster, l'home recte, de caràcter i honrat,
que pretén fer-nos creure el diari de Torcuato Luca de Tena! Ens
inclinem a creure que quan Martínez Anido era a Torroella de
Montgrí per tal d'evitar la infiltració del virus del còlera, aquest
virus s'infiltrà, i poderosament, a dins el seu cor. D'ací el fet,
possiblement, que se'l volgués
382
treure gaudint, amb plaer sarcàstic, amb la sang proletària que
feia vessar amb un sadisme i refinament exaltants. El cas
patològic de Martínez Anido, si no és amb explicacions i estudis
científics molt aprofundits, no s'explica d'altra manera.
Severiano Martínez Anido no va ésser mai auster i molt menys
honrat. Dilapidà els cabals de l'Estat espanyol per mantenir un
aparell policíac infamant i una colla d'assassins i mercenaris del
Sindicat Lliure. Les seves mans i la seva consciència no les tenia
pas netes; les tenia plenes de sang. De sang dels centenars de
treballadors i d'homes d'esquerra catalans que va fer assassinar a
Barcelona i a la seva «provincià», mentre exercí el càrrec de
governador civil de la capital de Catalunya, des del mes de
novembre de 1920 fins a la matinada del 23 d'octubre de 1922.
Nosaltres no sabem pas si quan va morir va quedar en pau o
no amb la seva consciència i amb Déu. Quan aquest el va veure
arribar dalt el Cel, ens hauria agradat veure quina cara li va fer, i
si, de fet, el va admetre a conviure en les seves regions
celestials... Perquè, tot i que Déu sigui tan bo i tan just com ens
diuen, i que arriba a perdonar-ho tot, no podrem creure mai de la
vida que arribés a perdonar a Severiano Martínez Anido i que
l'admetés a casa seva, perquè Martínez Anido es banyà sempre,
sàdicament i amb una crueltat refinadíssima, en la sang dels
obrers, dels que es guanyen el seu pa amb la suor del front. Uns
obrers que ell va assassinar pel «delicte» de defensar-se de
l'explotació burgesa de què eren víctimes, així com va fer vessar
la sant d'un home preclar, digne i honrat, el diputat republicà pel
districte de Sabadell, paralitzat de les dues cames, l'advocat dels
treballadors organitzats de la Confederació Nacional del Treball,
Francesc Layret i Foix.
Quan el senyor José Sánchez Guerra, president del consell de
ministres, polític monàrquic i catòlic fervent, es va veure obligat
a destituir Martínez Anido, sense cap mena de contemplacions,
raons serioses i gravíssimes tindria per fer-ho.
IV
Programa polític de la «Unión Social Revolucionaria»
1.— Toda la riqueza del suelo y subsuelo de la Nación pasará
a ser propiedad del Estado; pero, automàtica-
383