Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

alhora, que no es tractava de cap «emboscada», sinó, simplement,
d'una conversa, amb la qual «volien alleugerí llurs consciències de
tot el mal que havien fet, per culpa d'uns altres».
Com es pot suposar, aquella invitació tan estranya no deixà de
xocar extraordinàriament als tres companys invitats. «No serà un
estratagema, un parany criminal, d'aquests "minyons" del Lliure,
per fer-nos una mala jugada?», es preguntaren. Malgrat aquesta
temença, acceptaren d'anar a la cita. Abans, però, decidiren de
comunicar-ho als companys que componien el Consell de la
Federació Local dels Sindicats Obrers badalonins, amb el
prec que convoquessin, amb urgència, els militants de més
confiança de l'organització local, perquè, en darrera instància,
donessin, o no, el seu assentiment a la celebració de l'entrevista.
Tothom estigué d'acord d'acceptar el risc, si risc hi havia, de
celebrar l'entrevista.
Uns dies després, a les sis de la tarda, els companys Cané,
Entrialgo i Manent es presentaren a casa del vidrier asturià. No cal
dir que s'havien pres algunes precaucions pels voltants de la casa,
per tal d'evitar una mala jugada, sempre possible, en tractar amb
elements sense escrúpols, com eren els que anaven a trobar.
Aquests, Juan de la Cruz i Juan Marín, ja eren a la casa. Els dos
personatges eren natius de la província de Múrcia *. Juan de la
Cruz era un home de talla petita, una mica rossenc, amb una
expressió a la cara d'ésser un home «més puta que bonic». En canvi,
l'altre, Juan Marín, era tot al contrari: alt i fort, corpulent, i
d'una morenor força accentuada, ferreny de cara; feia la
impressió d'ésser un home que tenia poques puces a gratar.
Ells mateixos es feren la presentació, es tragueren les
* En dir això, no ho faig amb la intenció d'ofendre Múrcia
ni, molt menys, els murcians. De pistolers del Sindicat Lliure,
n'hi hagueren també, i no pocs, de catalans i d'altres contrades
d'Espanya.
270
pistoles de la butxaca i les deixaren damunt la taula, al voltant
de la qual estàvem reunits els sis homes. En Marín començà
per declarar:
—Dejamos nuestras pistolas encima de la mesa, y bien
apartadas de nuestras manos, para probaros que no venimos con
malas intenciones, y demostraros, ademàs de nuestra lealtad,
el porqué de nuestra presencia en esta casa. Hemos venido con
la finalidad de haceros una sèrie de confesiones, con las cuales
demostraremos —y estamos dispuestos a probarlo dónde y
cuàndo sea— quiénes fueron los que organizaron,
subvencionaron y ejecutaron la mayoría de los asesinatos
cometidos contra compañeros vuestros y los que se prepararon
contra vosotros tres, Asesinatos en los cuales, mas de una vez
y en muchos de ellos, también participamos nosotros dos de
una manera directa y personal.
I començaren a explicar fets. Atemptats i assassinats, i quins
van ésser els patrons i les autoritats de Barcelona i província que
els finançaven i impulsaven. Donaren noms, molts de noms...
Els Miró i Trepat, Muntades, Graupera, que havien començat
per subvencionar, i de manera forta, en els temps d'en Bravo
Portillo i del Baró de Koenig. Com, també, els Lligé, els
Sedó, etc. Dos noms que sortien sovint eren els de Gaietà
Vilella, fabricant de vidre negre de la barriada del Poble Nou,
de Barcelona, i de Badalona, i el de Lluís Humet i Cortès,
director-gerent de l'empresa S. Casacuberta, que tenia una fàbrica
de filats a Badalona. En les confessions que ens feien Juan de la
Cruz i Juan Marín, repetides vegades sortien a relluir els noms
de Martínez Anido, de l'Arlegui i d'altres que havien ostentat
càrrecs oficials, els quals, tots, havien organitzat, d'acord amb
Ramon Sales, president dels Sindicats Lliures i amb la participació
d'en Baró, d'en Laguía Lliteras, Baratech i altres
elements prou coneguts, en aquell temps, del carlisme català,
nombrosos atemptats. Donaren, també, els noms
271