Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

força ben preparats, totjust si tenia unes dotzenes d'afiliats a
Badalona. Tampoc no podia comptar amb totes les societats
obreres, que encara estaven organitzades a base de gremis, una
bona part de les quals continuaven conservant llurs estendards, el
culte als respectius sants patrons i concorrien a les processons
religioses. Només es podia comptar amb les organitzacions
obreres dels sindicalistes revolucionaris.
Aquells dies de juliol del 1909, en Joan Peiró, juntament amb
altres militants obrers, recorregué les fàbriques i tallers invitant els
treballadors badalonins que secundessin la vaga general que
havia començat unes hores abans a Barcelona, com a protesta
contra la guerra del Marroc. La vaga va ésser general a Badalona.
S’assaltaren algunes esglésies i convents i s'hi calà foc. Es
destrossaren alguns ponts de ferrocarril i també es tallaren les
comunicacions telefòniques i telegràfiques. No es va matar
ningú.
Tanmateix, les forces reaccionàries de la ciutat, i entre elles les
primeres autoritats —pertanyents a la Lliga Regionalista í al
carlisme— demanaren reforços a les autoritats de Barcelona.
Aquestes, que eren les militars —l'estat de guerra havia estat
declarat a tot Catalunya—, enviaren amb tota urgència uns
escuadrons de cavalleria. Entraren a la ciutat, i arribaren fins a
la plaça de les Cases Consistorials. Llavors, en moviment
envoltant, baixaren pel carrer del Mar per dirigir-se fins al
passeig marítim, la Rambla, però en arribar a la travessia del
carrer de la Pietat, els soldats foren parats per grups de
revolucionaris que, de manera valenta i decidida, els impediren
d'avançar. En aquells grups, molt nombrosos per cert, hi havia
força dones, entre les quals la «Rossa», filla d'en Paxó, la dona
d'en Josep Belis, la mare d'en Garriga, i no hi mancava en
Joan Peiró.
Els oficials que comandaven els soldats els exhortaren a
prosseguir, per tots els mitjans, el camí que els manifestants del
poble els barraven. Quan el xoc s'anava a
332