Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

confessés. Davant la negativa d'en Peiró, el capellà insistí de bell
nou, tot dient-li, encara: — Ja no tens res a esperar ni témer
d'aquest món, fill meu.
A aquestes paraules, el condemnat a mort va respondre sense
cap mena de jactància, molt serenament:
— Com ha dit vostè, no tinc res a esperar ni témer
d'aquest món. Però, tot i que dintre de poc obriré la porta
de l'eternitat, no puc creure en el que em proposa. A més, si jo
em confessés, com pretén que faci, cometria un acte hipòcrita, un
veritable sacrilegi amb les idees que he defensat durant tota la
meva vida. Per tant, no puc creure ni ho vull tampoc.
El capellà el mirà profundament en silenci i l'abraçà tot
dient-li:
— Que moris en pau, fill meu.
El defensor, amb la mort en la seva ànima, abraçà en Peiró i,
sense poder articular ni una sola paraula, amb llàgrimes als
ulls i flaquejant-li les cames, va sortir d'aquella presó, on tants i
tants de crims es cometien «per salvar Espanya», com deien els
qui s'havien alçat contra la República.
Esmaperdut, va caminar una bona estona pels carrers dels
voltants d'aquella presó, i finalment es decidí a anar a trobar els
seus amics Paco i Estellés, per dirigir-se a Paterna en un
automòbil i assistir a l'execució. Però, com devia estar de
descompost aquell digníssim oficial de l'exèrcit, que els seus
amics li pregaren que tornés directament a casa seva!
Quan entrà a la seva llar, com un somnàmbul, sense moral ni
fe, pensant en els trets que en aquells moments segaven la vida
generosa d'aquell home que havia defensat amb tota la força del
seu cor tot allò que havia cregut i per què havia lluitat en la
guerra fratricida d'Espanya també queia assassinat.
366
Després de la mort d'en Peiró, intentaren per diferents mitjans
de desprestigiar aquell oficial, per tal d'apartar-lo de la defensa
d'altres antifeixistes. No ho aconseguiren, perquè la forta
personalitat d'aquell alferes era més pura i honrada que la de tots
els seus detractors. En no aconseguir-ho, per fastiguejar-lo, com a
primera providència, el traslladaren a l'Africà, «para evitar que ese
demonio de alferez, siga defendiendo mas rojos», com digué el
coronel Loygorri.
Quan l'alferes Serrano va anar a fer la seva presentació
reglamentària d'acomiadament al capità general, aquest
l'interrompé, quan tot just començava a parlar, per dir-li: «Sí, ya sé,
trasladado a Africà».
L'alferes Serrano li replicà amb fermesa:
— Sí, mi general, però no quiero ir a Africa. Después de
nuestra conversación y de todo lo sucedido, yo ya no creo en
este uniforme, y en todo lo que el representa. Yo soy otro, y no
puedo servir algo en que he perdido la fe. Quiero pedirle mi
separación y renuncia definitiva del ejército.
El capità general Alvarez Arenas, hipòcrita, li contestà:
— Lo siento, hijo mío, pero tu suerte ya no está en mis
manos, sino en las del alto comisario de Marruecos, al que irás
forzosamente a presentarte. Cuando llegues allá, habla con
Orgaz y piensa, muchacho, que el ejército está muy necesitado de
hombres de tu temple.
L'alferes Serrano abans de marxar de València s'acomiadà del
coronel Montesinos Checa, que estava indignadíssim amb el que
havia passat en l'afer Peiró. Després, en arribar a Tetuan, es
presentà al tinent general Luis Orgaz. Aquest el va rebre amb
aquests mots: «Caramba, Luis, iqué te has comido que te envían
para que te castigue?». L'alferes li contestà explicant-li tot el que
havia passat, causa del seu confinament a l'Africà.
367