Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

treure cap mena de compromís ni hipotecar la nostra
personalitat individual i col·lectiva, amb els franquistes, que,
després de quaranta anys de destrossar-ho i malmetre-ho tot, en la
sang, ara, disfressats, ens parlen de reconciliació nacional.
Reconciliació amb ells, i per fer què? Però, en expressar-nos
d'aquesta manera, ¿volem dir que som partidaris de la revenja i
de tornar a viure una altra guerra civil? No, no, ben lluny de
nosaltres tot això. El que no volem són compromisos ni
directes ni indirectes amb els nostres enemics d'ahir i d'avui,
com sembla que alguns elements que es diuen antifeixistes
voldrien acceptar. Entre ells i nosaltres hi ha un gran riu de
sang que ens separa. D'aquella sang generosa de milers, de
centenars de milers de persones que, si un delicte cometeren en
la seva vida, fou el d'enfrontar-se amb el franquisme, que
s'havia alçat contra la República, aquella República que
s'havia implantat precisament sense ni vessar una gota de sang, i
que per això va ser l'admiració de tot el món.
Però, en darrer terme, qui finalment haurà de dir l'última
paraula, i en plena llibertat, haurà d'ésser el poble, i no els
«combinards», ni els botiflers, ni els qui sempre han traït, com
van fer el 18 de juliol de 1936.
Això es tot el que us volia dir, amics i companys del
Casal de Catalunya, de París, que heu tingut la paciència
d'escoltar-me.
372
APÈNDIXS