Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

en a sopar el defensor militar, Lluís Serrano. També va
assistir al sopar el metge i cap de la Falange de València Adolfo
Rincón de Arellano. Aquest tenia el seu pare, metge militar,
condemnat a mort i tancat a la presó de Monte Olivate, per ser
un «republicano rojo». Durant el sopar, Santamarina digué a
l'alferes Serrano que havia de defensar en Peiró amb tota
l'energia, perquè ell i els seus amics volien evitar l'afusellament.
El defensor li respongué que defensaria aquell home, com
n'havia defensats tants, fins al límit de les seves possibilitats,
però no pas perquè li ho demanessin ells, sinó perquè des del
moment d'encarregar-se de la defensa s'ho havia proposat, per
correspondre d'alguna manera a tot el que en Peiró havia fet
durant la guerra a favor de la seva gent. I va afegir que no
creguessin que fos tan inconscient de no saber a què s'exposava en
defensar en Peiró: a perdre l'uniforme, a anar arrestat a un castell
i ésser traslladat al desert del Sàhara.
LA CELEBRACIÓ DEL CONSELL DE GUERRA
Va ser el dia 21 de juliol de 1942, al matí, que se celebrà el
judici. Aquell matí hi havia assenyalats quatre judicis davant el
mateix tribunal.
El tribunal era compost pels militars següents: president:
Federico Loygorri, coronel; ponent: marquès de Dos Aigües,
capità; fiscal: Vicent Cerdà, tinent jurídic, i defensor, Lluís
Serrano Díaz.
En entrar a la sala, el president del tribunal, coronel
Loygorri, digué al defensor d'en Peiró:
—Serrano, té mitja hora per a parlar quan defensi el seu
patrocinat.
El defensor li contestà:
—Ho sento, coronel, però en mitja hora no puc fer la
defensa d'aquest home. Necessito més temps.
356
El malvat de Loygorri replicà:
—Doncs el tallaré, perquè avui tenim tres judicis més, i,
perquè vostè s'hi vulgui lluir, com de costum, no ens farà anar a
dinar a les tres de la tarda. Ah!, i molta atenció en el que
digui, perquè li pot caure al damunt un paquet, i ben gros.
A aquesta amenaça insolent del coronel Loygorri, que
demostrava que tot era preparat per condemnar Joan Peiró, el
defensor contestà:
—Moltes gràcies, coronel, per l'advertiment. Però no hi ha
cap llei que castigui un defensor per fer una defensa justa, sempre
que no utilitzi paraules ofensives contra una institució o una
persona. Procuraré ser breu, i, si em talla, protestaré.
El judici va començar de seguida. En Peiró seia al banc
dels acusats. Estava molt serè i força atent a tot el que es deia
en aquella farsa criminal que se celebrava contra ell.
El jutge instructor donà lectura al resum sumarial. El fiscal, ja
molt vellet, va fer algunes preguntes, relacionades amb els
informes que tenia al davant, sense cap mena de
transcendència. El defensor, per la seva part, va fer llegir alguns
dels folis del sumari —testimonis de descàrrec— i va demanar
que constés en l'acta que no s'havien practicat les proves que
ell havia proposat en el moment processal oportú.
Tot seguit es presentà el primer testimoni de descàrrec. No n'hi
havia cap de càrrec. Era el senyor Luys C. Santamarina, el qual
va fer una aparició espectacular, amb el seu uniforme blau fosc
de delegat nacional de Falange i lluint al pit totes les medalles
i condecoracions que li havia atorgat el règim franco-falangista.
El testimoni Santamarina, amb audàcia, va afirmar que els ideals
de la Falange tenien molt de comú amb els dels cenetistes,
deixant de banda, naturalment —afegí—, que els cene-
357