Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Salvador Seguí i Rubinat, « Noi del Sucre».
perquè assistís a una reunió de militants, els quals, constituïts en
una mena de tribunal, el jutjarien. De la sentència que dictarien
—així ho pensaven els organitzadors de la reunió—, en
sortiria la mort moral d'aquell home que tot ho havia donat per a
desvetllar les classes trehalladores de l'explotació de què eren
objecte per part del capitalisme. Els amics d'en Seguí l'anaren a
trobar per recomanar-li que acceptés la convocatòria, única manera
d'acabar amb aquell estat de coses que no solament perjudicava en
Seguí, sinó també l'organització obrera, la qual des de feia
temps es ressentia d'aquella situació. Assetjat pels seus amics, en
Seguí els digué:
— Bé, si així ho voleu, aquest vespre, a les nou, em
presentaré davant els meus «jutges». Però, estigueu ben tranquils,
perquè el «judici» no durarà gaires minuts. Ja ho veureu: ni temps
tindran els meus acusadors i «jutges» d'escoltar-me. No perdeu
de vista que no són pas ells els més indicats, i, molt menys,
els més calificats per «jutjar-me». A mi només em poden jutjar
i condemnar, si així ho creuen convenient, els treballadors
reunits en assemblea í públicament.
Els amics d'en Seguí, una mica força astorats i preocupats, li
respongueren:
— Naturalment, millor seria així. De tota manera, cal que
nosaltres també assistim a aquesta reunió per a escoltar les
acusacions que et faran i, després, ja veurem què passarà...
Molt abans de l'hora fixada per a celebrar la reunió, el
«Noi» i els seus amics es presentaren al vell palau que, segons la
llegenda, va pertànyer a en Joan de Serrallonga, personatge que ens
descriu magistralment Víctor Balaguer en la seva obra
escenificada, palau situat al número 25 del carrer de Mercaders,
de Barcelona, que ocupava, en aquella època, el Comitè Nacional
de la C.N.T., el Comitè Regional de la Confederació Regional
del Treball de Catalunya, el Sindicat Unic de la Metal·lúrgia
i alguns
259